JOSEP CAMPENY I SANTAMARIA. AUTOR DEL PAS DE LA FLAGEL·LACIÓ DEL 1914

Aquesta Setmana Santa del 2014 es compleixen 100 anys de la realització i benedicció de l’antic pas de la Flagel·lació propietat de la Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang, pas que malauradament desaparegué entre les flames a la plaça del Rei la nit del 21 de juliol de l’any 1936 com a conseqüència de la fúria iconoclasta que es va desfermar als inicis de la Guerra Civil.

Tanmateix, l’objectiu d’aquest article no és la història del pas sinó del seu autor, Josep Campeny i Santamaria, escultor oblidat en les últimes dècades. El poc interès que ha suscitat aquest artista entre els crítics i historiadors d’ençà de la seva mort contrasta amb el reconeixement i la fama de què va gaudir en el seu temps, i que podem constatar gràcies a les crítiques i fotografies publicades en revistes i diaris de l’època, especialment en la revista gràfica La Ilustración Artística, de Barcelona, durant l’últim terç del segle XIX i començaments del segle XX.

Josep Campeny i Santamaria | Arxiu Dani Pallejà

Josep Campeny i Santamaria forma part dels escultors que viuen entre dos segles, de difícil classificació. Francesc Fontbona diu a la seva obra Del Modernisme al Noucentisme, 1888-1917, que “conviuen el 1902 les seves escultures anecdotistes d’arrel vuitcentista habituals amb bust Art Nouveau”, és a dir, que la seva obra s’emmarca dins dos corrents. Campeny va dedicar-se a la més variada temàtica: retrats, escenes de gènere, obres mitològiques, al·legòriques, religioses, de caràcter fúnebre i animalista. Era un artista versàtil que s’adaptà a tot tipus de reptes, però sobretot Campeny va destacar com a escultor animalista, temàtica molt utilitzada a França i que també realitzà a Catalunya Agapit Vallmitjana.

Josep Campeny va néixer a Igualada el 6 d’agost de 1858 i va ser el segon de vuit germans. Als quatre anys la seva família es va desplaçar a viure a Barcelona i als setze anys es va matricular a l’Escola de Belles Arts de la Llotja, on va cursar els seus estudis artístics de 1874-75 a 1877-78. En aquesta escola va cursar les assignatures de Dibuix Antic, Anatomia Pictòrica, Perspectiva, Teoria i Història de les Belles Arts, i Escultura, amb la qual va obtenir diverses mencions honorífiques. Trobem com a dada interessant que Campeny va compartir aula -entre d’altres futurs escultors- amb Josep Llimona (1864-1934), autor del pas del Prendiment o Petó de Judes (1931), propietat dels Antics Alumnes de les Escoles Cristianes –actualment La Salle-. En aquests mateixos anys també el trobem d’aprenent al taller que l’escultor Joan Roig i Soler (1835-1918) té al barceloní carrer d’Aragó. Més endavant va prosseguir els seus estudis a París.

Les primeres referències de la seva obra les trobem l’any 1879, en què participa en la convocatòria de la Pensió Fortuny d’Escultura amb poc èxit, essent premiat el seu amic Josep Llimona. Campeny va prosseguir exhibint les seves obres en moltes exhibicions col·lectives que es celebraren a la Sala Parés en la dècada de 1880 i on presentava escultures en terracota com Chien Loup (1880), Mefistófeles (1881), Guerrer Gal o Germànic (1882) i Bust del Tenor Massini (1883), entre d’altres.

La seva participació l’any 1888 a l’Exposició Universal de Barcelona va significar l’inici d’una carrera com a escultor prestigiós i la realització de nombrosos encàrrecs, molts d’ells en obres públiques. També en el terreny personal, Campeny va conèixer en aquesta exposició a Joana Arró, amb la que es casaria un any més tard i amb qui tindria sis fills, dels quals només van sobreviure dues filles.

Com a escultor de prestigi, la revista La Ilustración Artística li dedicà, el 16 de maig de 1892, dues pàgines senceres, amb una il·lustració de les seves obres i una altra amb dos dibuixos del seu taller, un de l’espai on treballava i l’altre del saló on exposava les seves obres.

Dibuix de l'estudi i el saló de Josep Campeny, i reproducció d'algunes de les seves obres | Revista 'Ilustración Artística 1892. Biblioteca Nacional de España

L’obra de Josep Campeny traspassà fronteres amb la seva participació a exposicions internacionals, com la World’s Columbian Exposition celebrada a Chicago l’any 1893. Possiblement va ser a partir d’aquest certamen que rebé l’encàrrec d’un comitè nord-americà per realitzar l’obra Bisonte atacado por perros. Aquesta escultura representarà un punt d’inflexió dins la seva carrera artística, en deixar de banda les obres de gènere costumista que havia realitzat fins aleshores i enfrontar-se amb una composició agosarada d’animals en acció, de la qual destaquen la plasticitat del modelat i la percepció tàctil del pèl del bisó.

Més endavant, Campeny també prengué part en exposicions celebrades a Atenes (1903) –on va guanyar una medalla de 2a Classe-, Viena (1904) i Budapest (1907), en les quals obtingué sengles medalles d’or.

Campeny també va cultivar amistats amb altres escultors mentre participava en diversos projectes com el que va fer el 1905 amb Eusebi Arnau (1863-1933). Els dos artistes van contribuir a l’elaboració del Monument d’Alfons XII a Madrid aportant cadascú dues escultures d’un lleó. També va col·laborar amb diversos arquitectes en la realització de les escultures funeràries destinades al cementiri de Montjuïc.

A partir de 1911, aproximadament, la seva producció escultòrica decreix a causa, principalment, de la seva dedicació a la tasca docent. Josep Campeny exercí la docència a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de la Vila de Gràcia des de l’any 1891 fins a la seva mort. Campeny era un home que es preocupava per l’ensenyament de l’escultura, i el fet d’ocupar la plaça de secretari de l’escola des de 1897 fins a l’any 1908 –en què va presentar la seva dimissió-, demostra que hi va prendre part activa, assumint la feina que comportava i dedicant-hi el temps que anteriorment esmerçava en la seva pròpia producció escultòrica.

D’aquesta última etapa podem destacar el gran Monument als Herois del Bruc (1911) instal·lat al Monestir de Montserrat i desaparegut durant la Guerra Civil, i el conjunt de tres fonts ornamentals que va realitzar l’any 1912 per a la ciutat de Barcelona. La primera, El Trinxa, representa un noi que puja a una font i amb la seva mà sosté el sortidor, i està situada en la intersecció de la Ronda Universitat i el carrer Pelai. La segona, El Nen dels càntirs, és a la plaça Urquinaona, i reprodueix un noi que bufa per la boca d’un canti, per projectar l’aigua cap a fora. La més famosa és La granota, situada a la cruïlla de Diagonal i Còrsega. Representa un nen tombat sobre un compacte bloc de pedra, i subjecta entre les seves mans una granota, de la boca la qual brolla aigua.

'La Granota' i 'El nen dels cantirs' a Barcelona | Arxiu Dani Pallejà

També destacarem d’aquesta etapa les dues obres que Campeny va realitzar per a Tarragona. El 1911 va fer una làpida commemorativa dedicada pel Cos d’Artilleria de la ciutat als herois del Setge Francès de 1811 a la Plaça dels Infants. Actualment la làpida original és al Museu d’Història de Tarragona, ja que el 2012 va ser substituïda per una còpia que es pot contemplar al pòrtic principal de l’antic magatzem de vins De Muller, a la mateixa Plaça dels Infants. La segona obra per a la ciutat és el desaparegut pas de la Flagel·lació de l’any 1914.

Passada la Setmana Santa de 1913, Campeny va rebre dos encàrrecs de la Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang: fer un nou grup escultòric que substituís l’antic i alhora petit pas de la Flagel·lació, i el disseny i direcció de renovació de la vestimenta dels armats. Cal dir que fins aleshores només havia fet una obra de caire religiós –a part dels monuments funeraris- com va ser el grup escultòric Jesús a l’hort de les oliveres, escultura que forma part del Monumental Rosari del Camí de la Cova de Montserrat i realitzat l’any 1896.

Placa dels Artillers de Tarragona de 1911. Plaça dels Infants. Josep Campeny | Arxiu Dani Pallejà

Montserrat: Primer misteri del dolor. Oració a l'Hort (1896-1900) | Arxiu Dani Pallejà

D’on va venir la inspiració a Campeny per fer el pas de la Flagel·lació? Considerem que Josep Campeny va inspirar-se en el cinema per executar el pas de la Flagel·lació. La seva posició social li permetia anar assíduament a veure òpera al Liceu i gaudir del nou art de Lumière a les sales de cinema de Barcelona. Pocs mesos després de rebre l’encàrrec de la Congregació de la Sang, concretament el 9 de juny de 1913, els cinemes Diorama i Kursaal estrenaven la gran superproducció cinematogràfica de Hollywood Del Pessebre a la Creu, realitzada el 1912 pel director Sidney Olcott. Aquesta cinta que relata la vida i Passió de Jesús va ser rodada a Egipte i Terra Santa, utilitzant els mateixos escenaris on va tenir lloc la vida pública de Crist. Aquest film va ser tot un èxit atès que era la primera pel·lícula de llargmetratge americà i, a més a més, la primera sobre la vida de Crist. El 1905 ja s’havia fet una pel·lícula sobre Jesús, però Del Pessebre a la Creu va ser la primera experiència cinematogràfica en posar una estructura narrativa i explicar una història completa en lloc de limitar-se a representar escenes seleccionades com fins en aquell moment s’havia fet en la història del cinema. També va ser el primer film en què es van utilitzar tècniques d’il·luminació i efectes especials, com per exemple l’escena de Jesús caminant sobre les aigües, que seria de gran influència per als futurs cineastes.

Portada del programa de mà del film exhibit a Méxic | Arxiu Dani Pallejà

A la ciutat comtal es van prorrogar les sessions de projecció i va estar en cartellera més d’una setmana -en aquells anys una cinta es projectava entre tres i quatre dies-. A Tarragona es va projectar al Coliseu Mundial, i el 6 de juny de 1913 llegim al Diario de Tarragona la següent nota: “Hoy último día de la colosal película de 2.400 metros, dividida en cinco partes titulada ‘Del Pessebre a la Cruz o Jesús de Nazareth’. Durante la producción de la película el quinteto de este Coliseo ejecutará obras musicales de Rosini, Gounod y Chopin”.

La importància i l’èxit que va tenir aquest film de ben segur que no va passar desapercebut per Josep Campeny. Fixeu-vos en el fotograma del film i el conjunt escultòric de Campeny. Veureu la increïble semblança que tenen ambdues imatges. La columna alta, la mateixa posició anatòmica de Crist i del botxí de la dreta que el flagel·la. Tanmateix, el soldat romà que en el pas de Campeny està en primer pla, de genolls a terra amb una llança i la corona d’espines a la mà, en el fotograma del film està en un segon pla darrere del botxí de l’esquerra.

Fotograma de la seqüència de la flagel·lació de Jesús en el film | Arxiu Dani Pallejà

El pas de la Flagel·lació de Josep Campeny | Fotografia de H. Vallvé | Centre d'imatges de Tarragona. l'Arxiu

Vídeo de la seqüència del Film

Podria ser que Campeny anés a veure aquesta seqüència en diverses sessions o potser el fotograma va aparèixer en algun opuscle propagandístic del film publicat en la seva estrena. El que sí podem assegurar és que Del Pessebre a la Creu va servir clarament d’inspiració a Campeny per realitzar el pas de la Flagel·lació i fins i tot podríem dir que va ser el primer misteri de Setmana Santa, no només tarragoní sinó de tot l’Estat espanyol, inspirat en el cinema.

Tècnicament, Campeny aconsegueix fer un grup mogut, tirant a neobarroc, molt descriptiu, ben executat, emotiu i ajustat a l’acció religiosa. El 31 de març de 1914 el diari catòlic La Cruz descriu el pas de la següent manera: “El domingo llegaron las cinco figuras del nuevo paso de la Flagelación, que acaba de esculpir el conocido escultor de Barcelona D. José Campeny. Hemos tenido ocasión de ver las citadas figuras, y aún que no presumimos de inteligentes, no reparamos en afirmar que se trata de una soberbia obra de arte que llamará poderosísimamente la atención de cuantos la contemplen. El grupo està formado por cinco figuras de tamaño natural. El divino Jesús atado por las dos manos a la columna, en posición de desfallecimiento, casi caído, con la expresión del dolor más acerbo pintado en el rostro, las espaldas ensangrentadas. Dos sajones, de facciones congestionadas por la rabia, esgrimen los instrumentos del tormento. Un tercer sajón aparece ocupado en la labor de tejer la corona de espinas que se ha de colocar después sobre las sienes del Redentor de los hombres. Completa el grupo un legionario, con lanza, en actitud de vigilar al atormentado. El rostro de Jesús es de una expresión realmente divina, mezcla de dolor supremo y de infinita dulzura, fijos los ojos en el cielo, amoratados los labios, desfallecido todo el cuerpo, sufriendo resignado los bárbaros golpes de sus flageladores. Las facciones de los verdugos son cual corresponde a hombres de corazón insensible, fuertes y vigorosos, excitados por el odio. En una palabra, creemos que la obra que acaba de realizar el Sr. Campeny es de las que bastan para dar nombre a un artista, y en este sentido podremos envanecernos de contar con un paso de mérito realmente insuperable. Los inteligentes y el público en general se convencerán en su dia de que no exageramos.”

Pel que fa a la renovació dels armats, Campeny va dissenyar conjuntament amb el seu amic Sr. Malatesta, que era el responsable de la sastreria del teatre del Liceu de Barcelona, tota la vestimenta de la Cohort Romana. Campeny i Malatesta, que havien estat a París i Roma diverses vegades, van inspirar-se en un relleu del Museu del Louvre de París, procedent de l’arc de Claudi, datat l’any 51 dC. i en la Columna Trajana, de Roma, aixecada entre els anys 98 i 117 dC. Concretament de la Columna Trajana van extreure els dissenys dels escuts rectangulars, i del Relleu del Louvre els cascs. Un cop fets els dissenys, Malatesta confecciona la roba i Campeny encarrega a l’artesà del metall Pere Corberò els cascs, els escuts, les cuirasses i les llances.

La Vanguardia del 8 d'abril 1914 i Fotografia del Capità Manaia, Divendres Sant de 1914 | Arxiu Dani Pallejà

El 7 de febrer de 1914 es van exposar dos models ja acabats dels nous armats als aparadors de la Sastreria Brell. El Diario de Tarragona els descriu de la següent manera “Están hechos con estricta propiedad y con arreglo a todos los detalles de la época, no siendo posible mayor riqueza ni más perfección en el desarrollo de la idea (...) El casco, adornado de airoso penacho y con la visera levantada, es de reluciente metal, lo mismo que el coselete que ha substituido a la cota de tejido de traje antiguo. Forman dicha segunda pieza, láminas circulares del metal llamado alpaca, sostenidas por tirantes de cuero que pasan sobre los hombros. El manto, que en el traje usado hasta ahora tenia repliegues de toga, es propiamente de soldado, y està sujeto con dos gruesos botones a los lados del pecho”.

Actualment, després de diversos canvis en la vestimenta dels armats –l’última renovació és del 2013-, del disseny de Campeny només en resten els escuts rectangulars que aquest any compliran el seu centenari.

L’aportació artística de Josep Campeny a la Setmana Santa tarragonina va causar una gran sensació a la ciutat i fora d’ella. La premsa local i la barcelonina –La Vanguardia- es va fer ressò de l’èxit aconseguit per Campeny, i fins i tot les notícies anaren més enllà, fins a l’altra banda de l’Atlàntic. Reproduïm un fragment de l’article titulat El Sr. Arzobispo y Tarragona, publicat pel Diario de la Marina de la Habana i escrit pel seu corresponsal a Barcelona, Bartolomé Ferrer Bittini, el dia 7 de maig i reproduït pel Diario de Tarragona el 10 de juny:

“La procesión del Viernes Santo ha sido el clou, por su lucimiento, pues han acudido a presenciarla millares de forasteros para ver la novedad que constituía el estreno del paso de la Flagelación, grupo escultórico del notable artista señor Campeny, quien ha dado a su obra todo el sentimiento religioso de su propia grandiosidad, dentro de los medios de un arte robusto, exquisito y noble. Los soldados romanos (armats), cuya indumentaria ha sido toda renovada bajo la misma dirección del señor Campeny, han producido un efecto soberbio, pues están ajustados a la propiedad histórica más rigurosa.”

Josep Campeny i Santamaria morí al carrer Mozart de Barcelona el dia 21 de gener de 1922 –als 63 anys-, víctima d’una broncopneumònia. La notícia de la seva defunció es publicà en diferents diaris sense merèixer cap lloc destacat, la qual cosa s’explica, d’una banda, pel fet d’haver estat apartat de tota activitat artística en els últims anys de la seva vida per dedicar-se a la tasca docent, i de l’altra, per l’evident canvi de gust de l’època.

Josep Campeny i Santamaria | Arxiu Dani Pallejà

Per concloure, podem dir que la producció escultòrica de Josep Campeny i Santamaria és el resultat del treball i recerca personal de l’artista al llarg de la seva vida, però també el reflex del panorama artístic català de l’època en què va viure.

Daniel Pallejà i Blay, 2014

Per a més informació llegir els articles:

"El Pas de la Flagel·lació de Josep Campeny (1914-1936)"

"El pas que es va inspirar en el cinema" i "Quan la plaça del Rei es va convertir en una foguera"

Bibliografia:

LÍDIA CATALÀ i BOVER. L’escultor Josep Campeny i Santamaria (Igualada 1858 – Barcelona 1922). Revista d’Igualada, núm. 8. Anoia, 2001.
JOSÉ LUIS MELENDRERAS GIMENO. La obra del escultor José Campeny en “La Ilustración Artística” de Barcelona. Estudios Románicos, Volumen 16-17, 2007-2008, pp. 157-165.
FRANCESC FONTBONA; FRANCESC MIRALLES; FRANCESC CATALÀ ROCA. Història de l’art català: Del modernisme al noucentisme, 1888-1917. Volum 7. Edicions 62. Barcelona, 2001.
JOSEP MARIA SALVADÓ URPÍ; JORDI BERTRAN. Els Armats de Tarragona. Els seus orígens a la península Ibèrica. Indústries Gràfiques Gabriel Gibert. Tarragona, 2009.
ARXIU DE PREMSA: Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona; Hemeroteca Tarragona Fundació Catalunya-La Pedrera; Biblioteca Virtual de Prensa Histórica (http://prensahistorica.mcu.es); Hemeroteca Digital de La Vanguardia (www.lavanguardia.com). Consulta de les següents capçaleres: Diario de Tarragona 1913-1914; La Cruz. Diario Católico 1913-1914; La Vanguardia 1913-1914; La Ilustración Artística 1882-1916.