RECUPEREM PATRIMONI DELS SEGLES XVII I XVIII

Sí, heu llegit bé el títol d’aquest article, recuperem patrimoni dels segles XVII i XVIII. La Congregació, per sort, no perdé tot el seu patrimoni artístic durant el malaurat 21 de juliol de 1936. Però fins fa ben poc no ho sabíem.

Sabíem, que el magnífic retaule de Francesc Bonifàs del 1759, el Sant Crist de la Sang, els passos de la Flagel·lació de Josep Campeny del 1914, la Mare de Déu de la Soledat del segle  XVI, l’Ecce Homo de Josep Rius del 1918, la impressionant imatge del Crist de la Humiliació d’Antoni Garrigós, la imatge de Sant Rafael, el quadre i el reliquiari de Santa Marina, tots els estris litúrgics, les vestimentes dels nostres Armats i tot l’arxiu documental que estava a la Casa de la Sang va desaparèixer sota les flames de la gran foguera situada al bell mig de la plaça del Rei. Només es va poder salvar una part de la cara de l’estimat i recordat Sant Crist de la Sang de Benet Baró realitzat l’any 1617, relíquia que reposa actualment dins una urna situada a la sala de sessions o de juntes de la Casa de la Sang.

Tot s’havia perdut. La Congregació va tardar molts anys a recuperar gran part de l’esplendor que els segles i els nostres avantpassats van forjar amb molt d’esforç, i dic gran part perquè, personalment, considero que falta recuperar el retaule major. Aquest és un projecte pendent, que s’ha tocat en diverses ocasions, però que mai ha arribat a concretar-se.

Tornant a l’objecte d’aquest article, a primers d’octubre de l’any 2020 vaig rebre un WhatsApp d’en Josep Ignasi Boada, en el que m’anunciava que en el nou llibre editat pel Museu Diocesà a mans de la seva directora Sofia Mata de la Cruz, titulat El Museu Diocesà de Tarragona. Fortuna i adversitat d’una institució centenària, feia referència a una sèrie d’imatges que la Congregació va entregar l’any 1916 al diocesà per al seu fons museístic. La meva passió per la història, concretament per la de la nostra Setmana Santa i la de la Congregació em va fer reaccionar immediatament i li vaig demanar que m’enviés una captura de la part del llibre que ho mencionava. I sí, a la pàgina 43 deia textualment:

Entre les donacions de particulars més propers, cal esmentar la confraria de la Sang de Tarragona, que va fer cessió de diverses talles de fusta, val a dir que molt deteriorades.

I a peu de pàgina hi havia la referència del document que ho acreditava “... carpeta 7, 09/02/1916”. Immediatament, li vaig retornar el missatge demanant-li que busqués més informació concreta al Museu Diocesà, que mirés que hi havia en la dita carpeta 7.

La paraula “cessió” era molt important, no és el mateix que “donació”. I si aquestes talles fins ara oblidades per la Congregació estaven avui dia encara en el museu?

Un parell de dies més tard, em va arribar una captura del document que ho acreditava. Un document oficial de la Congregació que resta arxivat en el fons del Museu, en la carpeta 7. Aquest document, de color groguenc pel pas del temps deia el següent:

Contestando a su atento Oficio de fecha 31 del propasado diciembre la Junta Directiva de mi Presidencia en sesión del 7 de enero último acordó acceder a la que Vuestra Ilustrísima solicitaba entregando en consecuencia al Museo Diocesano los objetos antiguos de esta Congregación con la calidad de depósito, y son los siguientes: Primero, una imagen que parece ser la de la Virgen del Carmen; Segundo, un Santo Cristo yacente; Tercero, dos ángeles de madera; Cuarto, una imagen con testa coronada que parece ser la de un Santo Rey; Quinto, una imagen que parece la del Niño Dios; sexto, dos crucifijos uno de madera y otro de metal y séptimo una lampara de metal.

Dios guarde a Vuestra Ilustrísima muchos años. Tarragona, nueve de febrero de 1916. Firmado El Prefecto: Hermógenes Malo.

Aquest document resultava ser valuosíssim per a la nostra història. Ara només quedava saber si tot aquest llistat encara estava en els magatzems del diocesà, i en cas de ser afirmatiu, en quin estat de conservació es trobaven.

Vam poder accedir al fitxer del catàleg del museu i vam comprovar que de les nou peces descrites en el document només en faltaven els dos crucifixos. Un Sant Crist de fusta, barroc del segle XVIII, de 110 cm està “en parador desconegut” segons consta a la seva fitxa. L’altre era un Crucifix també barroc del segle XVIII, de 55 cm format per la creu i el Sant Crist. La creu era de fusta. El Sant Crist era de plom i s'acompanyava dels instruments de la Passió. Va ser retornat en data imprecisa.

En canvi, van aparèixer dues imatges més, concretament dos àngels portant una torxa, per tant, podíem recuperar un total de nou peces. Les fotografies que acompanyaven les fitxes demostraven realment que les talles estaven molt malmeses, però n’estava segur que es podien recuperar. Per això, el següent pas va ser contactar amb el Manuel Allué, tècnic en conservació-restauració i membre de la junta de la Congregació per veure que en pensava. Aquella conversa va ser clau i ambdós ens vam encomanar d’il·lusió per tirar endavant el projecte.

Uns dies més tard, em vaig capbussar durant hores en els pocs llibres d’actes de la Congregació salvats el 1936, ara conservats i digitalitzats, en les monografies històriques de Joan Salvat i Bové, Emili Morera, Mn. Sanç Capdevila i Bonaventura Hernández Sanahuja, i en diversos escrits com el de l’investigador i prevere Salvador Ramon i Vinyes per veure si hi havia alguna referència a aquests objectes. I sí, en vaig trobar dues, els dos àngels voladors de fusta i el Crist Jacent, dels quals en parlarem després. De la resta, res de res.

Així va ser quan vaig exposar en reunió de Junta Directiva el descobriment i projecte de recuperació d’aquest patrimoni oblidat. Unànimement s’acordà tirar endavant la seva recuperació. Aquesta es faria en dues fases: la primera seria el retorn i restauració del Crist Jacent i els dos àngels voladors, i en una segona la resta de peces: la Mare de Déu, els dos àngels amb torxa, l’Infant Jesús, la imatge de sant Lluís rei de França i la làmpada.

Una reunió amb l’amic personal i actual director del Museu Diocesà, n’Andreu Muñoz va servir per arrencar definitivament aquest projecte de recuperació i restauració. Cal dir, que tot han estat facilitats des de la direcció del Museu, facilitats que cal agrair.

La imatge del Crist Jacent

Aquesta talla de fusta, de mides 131,5 x 39 x 23 cm, representa a Crist jacent sobre un llençol, cobert amb un sudari i amb el cap recolzat sobre un coixí. Part de la mà esquerra i la totalitat dels peus estan mutilats.

La falta de documentació de la Congregació, a causa de la quasi total destrucció del seu arxiu en la revolta del 1936, ens impedeix conèixer amb total certesa la procedència de la talla. Segons la fitxa descriptiva del Museu Diocesà de Tarragona la talla seria del segle XVIII, segons un article de Mn. Salvador Ramon la talla prové del segle XVII[1], data coetània a l’existència d’un conjunt artístic del Sant Enterrament que la Congregació tenia quan va estar allotjada al Santuari del Miracle amb tota la seva imatgeria.

El que sí que trobem documentat és que aquesta imatge completà el conjunt del Sant Enterrament del segle XIV, que procedent d’Escala Dei, va ingressar l’any 1822 a l’església de Santa Maria de Natzaret[2].

Aquest conjunt, sense la imatge del Crist Jacent propietat de la Congregació, va ser ingressat al Museu Diocesà al setembre de l’any 1914. Va ser llavors quan la talla es va guardar sense veneració en un habitacle de l’església o de la Casa de la Sang fins a ser entregada, l’any 1916 al Museu.

Ja al Museu, la talla va passar a completar el conjunt escultòric del Sant Enterrament procedent de Vallespinosa, al terme de Pontils, Conca de Barberà, tal com podem observar en diverses fotografies antigues.

El conjunt del Sant Enterrament de Vallespinosa amb el Crist Jacent de Natzaret al Museu Diocesà de Tarragona. Anys 20. Arxiu Congregació

                         

Procés de restauració del Crist Jacent. Arxiu Congregació 

Els dos àngels

Aquestes dues imatges són talles de fusta, de mida 100 x 46 x 20 cm, i representen àngels en actitud de volar, coberts amb mantells policromats, amb els tors nusos i els braços enlairats, un en direcció a la dreta i l’altra a l’esquerra. Ambdues figures tenen un braç parcialment mutilat i no tenen ales.

La fitxa original del museu els daten del segle XVIII, però per les antigues actes  conservades les he pogut identificar com les talles que l’escultor Benet Baró va realitzar l’any 1622 pel retaule major de la Congregació a Santa Maria del Miracle.

Segons l’acta de 30 de gener de 1622, l’artista Benet Baró amb l’ajuda dels escultors imatgers Josep Olives i Pere Calvet, entregaran en tres setmanes el nou retaule major de la Congregació.

L’acta també explicita els detalls del retaule amb els següents termes:

“... la pastera del altar han fet nou conforme la trassa que de present ells han donada ab sis columnes entorzades ab sos pedestals y capitells y dos angels de tot relleu ab lo scut y armes de la Confraria...”. [3]

Per tant, donades les mides de les imatges, que aquestes estan buides i obertes pel darrere com s’acostumava a fer en talles de retaule, i la posició dels seus braços, encaixarien amb els dos àngels de relleu que coronaven dit retaule i subjectaven l’escut de la Congregació.

En tornar la Congregació a l’església de Natzaret un cop reedificada, el retaule no es va poder instal·lar al presbiteri a causa de les seves dimensions. Va ser llavors quan el 1759 es va encarregar a Francesc Bonifàs el nou retaule major de Natzaret, cremat l’any 1936.

Malauradament, del retaule de Baró no conservem cap dibuix ni document gràfic que ens pogués mostrar el que va ser la seva grandesa i majestuositat.

De la resta d’imatges i de la làmpada votiva que recuperarem i restaurarem en la segona fase no he trobat, ara com ara, cap referència. Només puc dir que els dos àngels que subjecten una torxa, podrien haver estat utilitzats per decorar el monument que s’instal·lava el Dijous Sant a Santa Maria del Miracle o a Natzaret, però només és una hipòtesi. Potser a la revista del 2024 podré escriure un altre article amb més informació sobre el tema. 

Actualment, mentre acabo d’escriure aquestes línies, el Crist Jacent i un dels àngels ja han estat restaurats pels tècnics acreditats en conservació i restauració Olivia Melero de Barberà i Manuel Julio Allué. En poques setmanes, un cop s’hagin acabat els treballs del segon àngel, es procedirà a la presentació de les imatges i la seva col·locació final en una de les capelles laterals dins el nostre temple de Santa Maria de Natzaret.

Per acabar, volem agrair a la Diputació de Tarragona l’ajut econòmic concedit per aquesta primera fase de recuperació i restauració.

La ciutat recupera un patrimoni artístic que ben aviat tornarà al seu lloc, al culte i a la contemplació dels congregants i dels tarragonins.  

     Sala del Museu Diocesà, als anys 20, on podem observar encerclats els quatre àngels de la Congregació. Arxiu Congregació

Detall d’un dels àngels abans de la restauració. Arxiu Congregació

 

---

[1] RAMON VINYES, MN. SALVADOR: “Dues representacions de Jesús al Sepulcre del Museu de la Catedral” a opuscle del Gremi de Pagesos, Tarragona 1986.

[2] MATA DE LA CRUZ, SOFÍA: “Actuaciones del Cabildo de la Catedral de Tarragona en el trienio liberal (1820-1823). Pérdida, salvaguarda y recuperación del patrimonio artístico de la catedral y los monasterios de Scala Dei y Poblet” a “e-art Documents: revista sobre col·leccions i col·leccionistes”, Nº. 4 (Seminari), 2011, Pàg. 257.

[3] “Llibre de resolucions i comptes. 1588 – 1655”. pàg.74 de l’arxiu en línia AHAT. https://arxiuenlinia.ahat.cat/Document/0000027385#imatge-74

Article publicat a la revista La Sang de l'any 2023