Passa al contingut principal

FRANCESC CÀNOVAS, AUTOR DE LA REMODELACIÓ I AMPLIACIÓ ESCULTÒRICA DEL PAS DE LA PIETAT EL 1910

A inicis del segle XX la Setmana Santa tarragonina va iniciar un impuls per tal de millorar l’estètica escultòrica de la Processó del Sant Enterrament. La Congregació de la Sang i la de Senyores de la Soledat milloren el pas de la Mare de Déu de la Soledat amb la confecció d’un nou mantell i vestit per a la imatge (1901), i la realització d’una nova i artística peanya (1905); es restauren els cascs dels Armats (1902) dotant-los d’uns nous i més vistosos plomalls; confeccionen una nova tovallola o sudari brodat pel Crist del pas de La Flagel·lació (1905), i construeixen una nova peanya per al mateix grup escultòric (1906). El Gremi de Marejants restaura el pas del Sant Enterrament dotant-lo de nous fanals d’il·luminació a gas (1902) i la confecció d’un nou mantell de seda de color blau cel per a la imatge de Santa Maria Magdalena (1904). La Reial Germandat de Jesús Natzarè, un cop fundada el 1903 fa millores a la peanya del Natzarè fins el 1907, any en que construeix una artística peanya i amplia el pas amb les tres maries realitzades per l’escultor Josep Rius.

Aquest nou impuls artístic de renovació que va durar gairebé tres dècades i que malauradament es va interrompre l’any 1936, no va ser aliè pel Gremi de Pagesos de Sant Llorenç i Sant Isidre.

El Gremi, l’any 1903 inicia una sèrie de restauracions i millores als seus dos passos començant pel pas de La Pietat[1] del qual desconeixem les accions efectuades. En canvi si que trobem referenciades les millores realitzades al Sant Sepulcre: restauració de la peanya, renovació dels seus velluts confeccionats per les religioses Oblates i nous fanals d’il·luminació[2]. El 1904 continuen les obres de restauració i millores dels dos passos segons informen les notes periodístiques d’aquell any, però sense indicar els detalls[3].

Sobre les millores efectuades al pas de La Pietat durant aquests dos anys, podem contemplar-ne els resultats finals en la fotografia que acompanya aquest text. Aquesta instantània d’autor desconegut, forma part d’una sèrie de tres fotografies en les que recull tres instants de la recollida del pas per part dels Armats de la Sang i la posterior desfilada pel carrer de Sant Llorenç. La datació d’aquestes fotografies és difícil d’assegurar el cent per cent, però per diverses informacions i investigacions realitzades he arribat a la conclusió que aquestes van ser preses el Divendres Sant 29 de març de l’any 1907.



Sèrie de les tres fotografies de la recollida dels passos dels pagesos, 1907 | Arxiu Dani Pallejà

El conjunt del pas de La Pietat era d’autor anònim i fins al dia d’avui es desconeix amb certesa la data de realització tot i que l’historiador tarragoní Juan Baptista Aulèstia i Vinyes indica en un article de l’any 1863 que el conjunt escultòric era del segle XVII[4]. En la fotografia podem observar dos àngels querubins als peus de la Mare de Déu. Sobre àngels querubins als grups escultòrics de la Setmana Santa tarragonina tenim també documentats els quatre que acompanyaven l’antic Eccehomo de Salvador Gurri situats a les quatre cantonades de la peanya. No descartem que al darrera de la peanya de la pietat també en figuressin un parell. També es destacable les petites baranes artístiques que envoltaven el conjunt escultòric en els dos laterals.  El pas era dut a coll per vuit homes[5]. 

Arribats a l’any 1910, ara en fa 110 anys, el Gremi decideix reformar el pas, tal com ens descriu la premsa local: «El Gremio de labradores ha dispuesto que sea reformado notablemente el paso llamado de La Piedad, al cual se añadirán tres santas imágenes más que han sido encargadas a un excelente escultor de Barcelona. También será objeto de mejoras la Carroza de dicho paso»[6]. De fet, només se’n van afegir dues figures i no tres, fet que o va ser un error de l’autor de la nota, o que l’economia del Gremi no podia permetre una tercera. Personalment em decantaria per la primera hipòtesi ja que vist el resultat de l’ampliació del pas veig molt difícil l’encaix d’una tercera figura. Sorprèn però que la notícia no confirmés el nom de l’autor de les noves imatges. D’escultors a Barcelona n’hi havien uns quants amb un bon bagatge d’obres i amb un bon nom com podrien ser el de Josep Rius, autor de les tres maries del pas del Natzarè realitzades el 1907 i del conjunt del Ecce-Homo del 1918; el de Lluís Argullol, autor entre els anys 1911 i 1912 del nou pas de l’Oració a l’Hort propietat dels Germans de les Escoles Cristianes (La Salle); o també el de Josep Campeny autor del pas de La Flagel·lació del 1914.

No es va publicar cap més comunicat sobre la realització o remodelació del pas fins que el conjunt arribà a la nostra ciutat el 17 de març.  Al dia següent el Diario de Tarragona va informar de l’arribada en una petita nota[7] i, un cop més, sense indicar el nom de l’autor.

Sense més noticies del pas arribaren els dies sants. A la tarda del dia 25 de març, Divendres Sant, els Armats de La Sang es van dirigir al carrer de Sant Llorenç a recollir els dos passos del Gremi per acompanyar-los en direcció a la Plaça del Rei, lloc d’on sortiria unes hores més tard la Processó del Sant Enterrament. La sensació que va produir la desfilada del nou pas de La Pietat pels carrers de Tarragona va ser molt comentada pels presents i per les cròniques dels diaris locals. El Diario de Tarragona va informar que «desfiló el Hermoso paso de la Virgen al pie de la Cruz, transformado este año por completo presentando al monte Calvario. La cruz que es nueva, aparece levantada entre las rocas, sobre estas véase la corona de espinas y esparcidos los clavos. La Virgen dolorosa tiene en sus brazos a Jesús crucificado, ante cuya imagen se halla postrada María Magdalena besando una de las manos del Redentor, y al otro lado presentase con rostro compungido la figura de San Juan Evangelista, cuyo grupo va iluminado con artísticos candelabros y cubierta la carroza, que también es nueva, con paños negros y morados, adornos con flecos y borlas de oro»[8]. Una bona descripció del nou conjunt, però seguim sense saber-ne res de l’autor.

Pas ja remodelat de la Pietat | Arxiu Dani Pallejà 

La reforma i ampliació de la peanya va ser realitzada pel fuster tarragoní Domingo Pinet Nolla que tenia el seu taller al carrer Cuirateries. L’ampliació va suposar que es necessitessin 15 portants der dur-la a espatlles pels carrers de la ciutat[9].

La peanya es resguardava durant la resta de l’any al carrer de la Destral número 4, propietat de la família Abadessa i les imatges restaven a l’interior de l’església posades a sobre d’un túmul d’obra, a la capella on actualment es col·locat el Sant Sepulcre. En aquest túmul restava fixe l’antiga creu artística del pas de la pietat d’abans de la reforma[10].

Si llegim la crònica de La Cruz, l’autor de la ressenya ens comenta que «En la procesión de anoche llamó poderosamente la atención del público el paso llamado de la Piedad, completamente nuevo. Junto a la Virgen al pie de la cruz con el cadáver de su santísimo hijo en brazos, veíanse las imágenes, de tamaño casi natural, obras verdaderamente artísticas. Este interesante grupo aparece colocado sobre pronunciada colina muy bien simulada. La carroza adornada con molduras y paños bordados de gran valor lo propio que los aparatos de la iluminación daban magnífico realce al conjunto»[11]. I segueix la nota en la que finalment, ara sí, ens indica l’autor de la remodelació i execució de les dues noves imatges: «Felicitamos al gremio de labradores por la nueva prueba de piedad y devoción que acaban de dar y al autor del grupo, el escultor tarraconense D. Francisco Cánovas».

Pas de la Pietat, anys 30 | Arxiu CEC - Fons Galobardes | Arxiu Dani Pallejà 

Qui va ser Francesc Cànovas? No hem pogut trobar massa informació sobre aquest escultor nascut a Tarragona. Sabem que es va formar a la llotja de Barcelona i que tenia el taller al carrer Casanovas, 25.[12]

Repassant la hemeroteca del Diario de Tarragona i La Vanguardia hem pogut esbrinar que Cànovas va formar part durant molts anys de la Junta Directiva d’una entitat sociocultural barcelonina anomenada “Centro de Naturales de Tarragona”, es a dir, de tarragonins que residien a la ciutat comtal.

Curiosament el mateix any 1910 apareix una nota periodística en que el centre celebra durant dos dies la festa de Sant Magí. Davant el seu local, situat al carrer Nou de Sant Francesc, actuaren els Xiquets de Valls i es van celebrar passacarrers. A l’interior del local, en un gran pati i jardí interior, jocs populars i ball amb orquestra, i que «lo que más llamó la atención fue la cueva que a uso del país, imitando la que existe en los montes de Brufaganya, construyó al efecto el distinguido escultor señor Cánovas, y en la que figuraban dos joyas artísticas de gran valor, cedidas por la antiquísima Cofradía de San Magín de esta capital»[13]. Aquestes joies eren dues imatges del Sant propietat de la Confraria, la primera era la imatge titular del segle XVIII i la segona una ofrena de plata amb la imatge del Sant ermità. Al balcó del centre va onejar durant aquelles jornades la antiga bandera gremial del 1742 propietat de la Confraria de Sant Magí de Barcelona.

De l’obra escultòrica de Cànovas no hem pogut trobat cap relació, actualment només coneixem i encara es conserva a Tarragona la placa commemorativa situada a la Muntanya de l’Oliva en honor als defensors del fortí en el setge de Tarragona de 1811. Aquesta placa va ser regalada pel Centre de Naturals de Tarragona durant les festes del centenari del setge celebrats el 1911. El Diari de Tarragona en fa referència dient: «Rendido tan triste tributo, la comitiva trasladóse al monte Olivo, procediéndose a descubrir la artística lápida fundida en hierro y obra del notable artista tarraconense D. Francisco Cánovas, noble tributo con que nuestros paisanos de Barcelona tratan de perpetuar la gloriosa memoria de héroes defensores del fuerte del Olivo en 1811»[14].  

Placa i detall de la placa de Francesc Cànovas al Fortí de l'Oliva, 1911 | Arxiu Dani Pallejà

No trobem res més sobre Cànovas, les últimes notícies eren les renovacions de càrrecs del Centre Natural els anys 1912 i 1914 aparegudes a la premsa local i barcelonina.

Aprofitant que parlem en aquest article del Centre de Naturals voldria deixar constància d’un fet curiós, i es que una nota publicada a la premsa tarragonina de l’any 1929 es va informar que el Centre de Naturals de Tarragona engegava un projecte per formar una confraria i poder participar a la Processó de Tarragona amb un pas propi que es guardaria en una església tarragonina[15]. Segurament, la inestabilitat política que s’inicià en aquells anys i la posterior Guerra Civil, truncà aquest anhel fins l’any 1941, any en que l’actual Il·lustre Confraria de Sant Magí Màrtir, de Barcelona hereva d’aquell Centre de Naturals desfilà per primer cop a la nostra Processó.

Tornem al Gremi, i seguint una mica per la història del pas de la Pietat, apuntarem que l’any 1929, Jujol va dissenyar un nou mantell per la Verge. Brodat per Emília i Joaquima Gibert Mosella va ser realitzat amb fil d’or i vellut negre sobre seda blava. La signatura de Jujol i la data d’execució es trobaven a la part inferior esquerra, gairebé confoses entre les línies sinuoses del disseny genuïnament jujolià.

Malauradament, el pas fou devorat per les flames en la revolució iconoclasta desfermada a la ciutat durant les jornades del 21 i 22 de juliol del 1936. Sortosament però, de l’antic pas es van poder salvar dos elements: l’antic Mantell jujolià de la Verge que només lluïa durant els dies sants i la testa del Crist. Rosa Clanxet, una veïna que vivia al Portal del Carro, va poder recuperar a primeres hores del matí del dia 22 el cap del Crist que restava decapitat amuntegat a la pira que s’encendria poc després davant de l’església de l’ensenyança. Actualment, aquesta relíquia la podem contemplar a l’interior de l’església de Sant Llorenç, situada a la capella de la Mare de Déu dels Àngels. 

Reliquia del cap del Crist de la Pietat, destruïda el 1936 | Arxiu Gremi de Pagesos

El mantell de la Verge va ser salvat per Plàcid Segura i portat a Ca l’Abadessa. A la zona expositiva Espai Jujol, a l’interior de la Casa del Gremi podem observar els antics brodats del mantell restaurats a principis dels anys 90 del segle passat i traspassats sobre una nova tela idèntica a la del 29.

Mantell del pas de la Pietat salvat i restaurat de la destrucció del 1936 | Arxiu Gremi de Pagesos

Dels estralls del 1936 també es va salvar la peanya que romangué al local del carrer de la Destral. Acabada la Guerra Civil, aquesta peanya fou venuda l’any 1942 a la Germandat del Sant Ecce-Homo, que la va modificar i adaptar per portar la nova imatge que cisellà l’artista tarragoní Rafael Cases.

Daniel Pallejà Blay, 2020



[1] La Opinion, 18 de febrer de 1903. Pàg. 2

[2] Diario de Tarragona, 3 d’abril de 1903. Pàg. 2

[3] Diario de Tarragona, 13 de març de 1904. Pàg. 2

[4] Diario de Tarragona, 3 d’abril de 1863. Pàg. 2

[5] SEGURA ROCA, Joan: “Memòries de Josep Segura Roca. Del Gremi de Sant Llorenç i Sant Isidre (1930-1950)” a opuscle del Gremi de Pagesos, 2012. Pàg. 49-57

[6] La Cruz, 12 de febrer de 1910. Pàg. 2. Idèntica nota la trobem al dia següent al Diario de Tarragona

[7] Diario de Tarragona, 18 de març de 1910. Pàg. 1

[8] Diario de Tarragona, 26 de març de 1910. Pàg. 1

[9] SEGURA ROCA, Joan: “Memòries de Josep Segura Roca. Del Gremi de Sant Llorenç i Sant Isidre (1930-1950)” a opuscle del Gremi de Pagesos, 2012. Pàg. 49-57

[10] Aquest detall l’hem pogut veure en una fotografia antiga d’autor desconegut, on es veu l’antic Sant Sepulcre en primer pla a l’interior de Sant Llorenç, i al fons a la capella apareix el túmul amb la antiga creu.

[11] La Cruz, 26 de març de 1910. Pàg. 1

[12]Anuario del Comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración” i “Anuario-Riera” 1896, 1901 I 1906

[13] La Vanguardia, 23 d’agost de 1910. Pàg. 3

[14] Diario de Tarragona, 1 de juliol de 1911. Pàg. 1

[15] Diario La Tarde, 20 d’abril del 1929. Pàg. 2


Article publicat a l'opuscle del Gremi de Pagesos de Sant Llorenç i Sant Isidre de l'any 2020





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ANDREU XIMENIS I MORRÓN. GERMÀ NATZARÈ 2005

NOTA  INTRODUCTÒRIA Tot i que l'article publicat a l'opuscle de la Reial Germandat de Jesús Natzarè de l'any 2005 no es va signar, com a vocal de publicacions i responsable de l'opuscle vaig tenir el goig d'entrevistar i de conèixer un dels homes més estimats de Tarragona i de la Setmana Santa tarragonina. Natzarè de tota la vida, l'Andreu serà recordat per la seva destresa amb les mans. Lles reproduccions dels passos de la Setmana Santa i d'altres motius tarragonins són avui una peça de col·leccionisme d'indubtable valor. Una tarda de gener el vaig visitar a la seva casa taller on vaig poder gaudir conversant amb ell i contemplant com treballava realitzant aquestes petites grans joies. L'Andreu va traspassar el 19 de maig del 2015. En homenatge a l'Andreu queda reproduït en aquest bloc l'entrevista amb noves fotografies que no vaig poder incloure en l'opuscle.  Dani Pallejà 2020 _________ ANDREU XIMENIS I MORRÓN. GERMÀ NATZA

SEMANA SANTA EN TARRAGONA. TRADICIÓN, SOLEMNIDAD Y SILENCIO

Situada a orillas del Mediterráneo, Tarragona es una ciudad privilegiada donde conviven los vestigios de la que fue la antigua urbe romana Tarraco con modernas avenidas y edificios de estilo futurista. Es una obligación para el visitante entrar en la Catedral Metropolitana y Primada, excepcional joya de transición románico-gótica, y pasear por los jardines del Paseo Arqueológico, antiguo refuerzo de las murallas romanas. Saliendo de este histórico paseo y bajando por el de San Antonio, se observa la perfecta simbiosis de la estructura urbana actual con la muralla, donde balcones incrustados en la piedra milenaria se convierten en verdaderos retales de vida cotidiana que se adivinan detrás de las persianas. Justo al iniciar la pendiente del paseo nos encontramos con el Museo Arqueológico, junto al Palacio de Augusto también conocido en la ciudad como Palacio de Pilatos, incorporado después de ser prisión al mismo Museo y desde donde se pueden contemplar, a vista de pájaro, los dos edifi