EL SANT CRIST DE LA SANG

Va passar fa més de dos mil anys. La memòria d'allò que succeí es transmeté de boca en boca primer i a través de manuscrits després. 

Sabem què va passar, és clar, però el relat que tot seguit llegireu està envoltat per la intrigant boira de la llegenda, del misteriós, del prodigi.

El Sant Crist de la Sang de Tarragona 1617-1936. Foto Arxiu Dani Pallejà 

Una turbamulta de fanàtics envoltaven un ésser que en aquestes alçades no era més que una despulla humana, sagnant, brut i humit de suor. Aquell home indefens devia la poca vida que li quedava a uns soldats romans que vetllaven perquè els seus últims passos cap al cadafal s'ajustessin a la llei de Roma. Les mans escapaven de la multitud que insultava i vexava qui només feia una setmana havia estat aclamat com al seu rei. De cop i volta la multitud deixà pas perquè aparegués un gran travesser de fusta de pi, era el Patibulum de la creu, que hauria de carregar aquell presoner. Quan algú el carregà sobre aquella escarransida espatlla, els crits van acréixer.

Ibis ad crucem!, havia pronunciat instants abans el governador romà amb les mans mullades d'aigua tèrbola, i seguint la seva ordre, cap a la creu s'encaminava aquell reu igual que l'anyell és portat al sacrifici. El condemnat donava el primer pas ferm cap al que seria el seu suplici, gran i digne en el seu caminar cap al martiri final.

Dos soldats muntats a cavall encapçalaven la comitiva obrint pas pels carrers estrets i atapeïts de gent que no es volia perdre l'execució de l'home de Natzaret.

Iesus Nazarenus, Rex Iudeorum estava escrit en el Titulus que un soldat pretorià alçava en alt precedint el condemnat, i allà, envoltat de dos botxins amb llurs corretges hi anava Ell, lligat, mig nu, suportant el pes del Patibulum. Llavors va caure, sota les fuetades que li donaren els botxins s'aixecà, tornà a caure, i així fins a tres vegades.

Quan arribaren al Gòlgota, fou despullat, clavat i elevat a la creu. Allà envoltant-lo, una multitud que insultava en primer pla. A les files del darrere, quasi bé amagats, assistien al drama presos de pànic els que encara creien en el seu missatge. Només algú semblava descompondre aquella escena, no pertànyer a aquell terrible món, algú a qui els altres semblaven no veure però que era allí, a primera fila, absort, veient-ho tot.  Algú que va poder veure de molt a prop, cara a cara amb Ell, com el condemnat era conduït des de la Torre Antònia fins al seu altar final, com agonitzava i finalment moria el qui fins ara havia estat l'esperança del poble d'Israel. 

El Sant Crist de la Sang. Tarragona, anys 30 del segle XX. Foto Arxiu Dani Pallejà 

Ho va veure, i tant que ho va veure, i pensà: en veritat aquest home és el fill de Déu.

Aquell espectador extemporani era de Tarragona, encara no tenia quaranta anys, es deia Benet Baró, i al dia següent es despertà sobresaltat amb la sensació d'haver viscut un malson. Al costat del coixí hi trobà un pergamí amb la data de 1616. En ell la Reial i Venerable Congregació de la Sang li encarregà una nova talla del crucificat. Benet Baró mai va confessar el seu secret, ja que no volgué tallar la imatge que li havien encomanat. Ell era conscient que no hi hauria inspiració que pogués fer un rostre més perfecte, més idealitzat, que el del vertader Jesús de Natzaret que ell mateix havia vist morir al Gòlgota.

Passats uns dies, i com que no es podia treure de la ment aquell malson, aquell rostre, aquella imatge del crucificat del Gòlgota, prengué un tronc i en ell hi retratà aquell home. Ni va posar-hi ni va treure-hi res, va deixar que les seves mans tracessin el rostre que veié en aquell estrany somni, i d'aquesta manera sorgí la cara de Déu.

Era el SANT CRIST DE LA SANG.       

Daniel Pallejà i Blay 2005

Article publicat a la revista de la Reial i Venerable Congregació de la Sang 2005