“Josep d'Arimatea va comprar
un llençol, va baixar Jesús de la Creu, l'embolcallà amb el llençol i el va dipositar
en un sepulcre que havia estat tallat a la roca. Després va fer rodolar una
pedra davant l'entrada del sepulcre.” (Mc 15,46)
L'any
1453 la Síndone passà a ser propietat del duc Lluís de Saboya, que decideix
traslladar-la a la ciutat dels seus dominis, Chambery, essent custodiada i
venerada a la Santa Capella. Allí va patir les cremades que actualment es veuen
a la tela, ja que la nit del 3 al 4 de desembre del 1532, un incendi va estar a
punt de fer-la desaparèixer. L'urna de plata que la contenia es començà a
fondre i una de les gotes va perforar les diferents capes en què estava plegada.
Dos anys més tard les monges clarisses de Chambery reforçaren la Síndone
cosint-la a una tela de lli d'Holanda i taparen les cremades amb retalls
procedents del mateix teixit.
A
l'estiu del 2002, i després de l'última intervenció practicada per a una millor
conservació del lli, es traslladà a la nova capella de “la Síndone”, situada a
l'esquerra de la nau central del temple catedralici. El Sant Llençol es
conserva desplegat a l'interior d'una gran vitrina que conté un gas neutre per
evitar la seva lenta, però progressiva, corrosió.
Un any
més tard els científics s'adonaren que la datació del lli podria haver estat
alterada a causa del gran nivell de contaminació que tenia la superfície de la
tela. Les exposicions a l'aire lliure i l'incendi del 1532 eren motius suficients
perquè el mètode emprat per a la datació no fos el més idoni.
A la
resta del rostre apareixen diferents excoriacions (pèrdua superficial de
substància que només afecta l'epidermis), especialment a la galta dreta i al
front. També a les regions que envolten els ulls i parpelles hi ha llagues i
contusions iguals a les que produirien cops de puny o cops de pal. La cella
dreta està clarament inflamada.
Jorge
Loring, a la seva obra La autenticidad de
la Sábana Santa de Turín, afirma que els botxins devien ser dos, un a cada
costat, ja que la direcció obliqua dels cops no és igual als dos costats. El
doctor Miklik afirma que existeixen textos d'escriptors romans que descriuen la
inaudita crueltat del suplici de l'assotament. De vegades deixaven al descobert
les entranyes, alguns moriren en el lloc del suplici i altres quedaven esguerrats
per a tota la vida.
L'assotament
de Jesús fou la principal causa de la seva mort, ja que tal com veurem més
endavant no pogué dur el patibulum
fins al calvari i només trigà tres hores fins que expirà a la creu. En canvi,
als dos lladres que l'acompanyaren els hagueren de trencar les cames perquè
morissin asfixiats.
Les
taques de sang més grans coincideixen exactament amb venes i artèries reals.
Però el que més crida l'atenció és un regueró de sang marró que cau al front i
que té forma de 3 invertit.
Coneixent
la talla de l'home de la Síndone, podem deduir que els seus braços oberts presentarien
una envergadura d'1,65 metres, cosa que implica que el travesser hauria de fer
aproximadament 1,70 metres de llarg per 15 centímetres de diàmetre, i es creu
que el seu pes devia ser d'uns 65 quilos.
Segons
Cordiglia la mà dreta apareix més torturada. Mentre la mà esquerra quedà
clavada amb gran rapidesa i precisió, no sembla que succeís igual amb la mà
dreta, ja que el clau no penetrà al primer cop de martell, sinó que va haver-se
de treure i tornar a clavar diverses vegades abans d'agafar la fusta.
Possiblement fos degut al fet que trobaren un nervi al travesser que impossibilitava
que el clau s'hi introduís amb facilitat.
Els
peus foren clavats amb un sol clau, un sobre l'altre, de manera que la cama
esquerra quedava lleugerament doblegada. En morir i aparèixer la rigidesa
cadavèrica, l'empremta de la cama esquerra que apareix al Llençol Sant aparenta
ser més curta que la dreta, cosa que va donar peu a la creença mantinguda en
alguns llocs que Crist era coix.
Destrossat
per la flagel·lació, i clavat a la creu fent aquests moviments per no
asfixiar-se, ens trobem amb una situació que ha de generar terribles rampes
nervioses, les quals aniran augmentant en intensitat ja que es van agreujant
les causes. Era precisament aquest lent ofec, acompanyat de rampes horroroses,
el que provocava la mort. El crucificat moria en plena lucidesa mental,
perfectament conscient de la més terrible tortura, en la qual tots els seus
músculs es trobaven violentament tensos, com les cordes sobre el pont d'un
violí. Quan aquelles horroroses rampes arribaven als músculs principals de la
respiració, la víctima no podia respirar més. En aturar-se la respiració,
parava també el cor. El crucificat del Llençol havia mort d'inflamació
pulmonar. En aquesta lluita el crucificat es tornava lívid i morat.
El
doctor Barbet aclareix: “Prenent com a referència la punta de l'estern, visible
en el llençol, i determinant per radiografia la seva posició en la caixa
intercostal, podem afirmar que la llança del soldat lliscà per damunt de la
sisena costella. Travessà el cinquè espai intercostal i trobà a la seva ruta,
primer la pleura[17] i després el pulmó dret”.
Article publicat a l'opuscle de la Reial Germandat de Jesús Natzarè 2005
El
Llençol Sant de Torí, anomenat també Síndone[1], és
un llenç d'espiga de lli, teixit a la manera de sarga o “cua de peix” de 441,5cm de llarg per 113,7cm d'ample. Era una tela molt emprada a la Judea del
segle I. Sobre una cara ha quedat impresa d'una forma misteriosa i excepcional
una empremta frontal i dorsal d'un home amb rigor
mortis. Una antiga tradició identifica aquest llençol amb el que fan
referència els evangelis, però ¿és la imatge que apareix, la de Jesús de
Natzaret?.
 |
| Positiu i negatiu del Llençol Sant de Torí. Foto CES |
Una mica d'història
La
primera referència de l'existència de la tela la trobem en els quatre evangelis,
els quals ens diuen que Josep d'Arimatea va comprar el llençol per amortallar
el cos de Jesús un cop mort i baixat de la creu. Si seguim el relat de
l'evangelista sant Joan[2] ens
diu:
“Pere i l'altre deixeble[3] van sortir cap al
sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va
arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar,
però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va
entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar... Llavors va entrar
també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué”
(Jn 20,3-8).
És en aquest moment
en què hem de suposar que un dels dos agafà el llenç, segurament com a prova davant
de la resta de deixebles que Jesús havia desaparegut del sepulcre. De ben segur
que aquesta acció, incorrecta segons la llei jueva[4], va
ser la causant que no es fes referència a la conservació de tan preuada tela de
lli ni als evangelis, ni als fets dels apòstols ni a cap carta apostòlica.
Eusebi
de Cesàrea, a la seva obra Història
Eclesiàstica ens afirma que en temps de Jesús, el rei Abgar V d’Edessa[5] patia
una greu malaltia (la lepra negra). Havent sentit parlar de Jesús i dels seus
miracles, li envià una carta pregant-li que anés a Edessa, el curés i que es
quedés amb ell, ja que havia sentit a dir que els jueus el perseguien per
donar-li mort; Jesús li contestà, en carta autògrafa:
“Benaurat tu que has cregut sense veure'm. Perquè de mi està escrit que
els que m'han vist no creuran en mi, i aquells que no m'han vist creuran i
tindran vida. Mes el que em demanes de venir amb tu, és necessari que jo acabi
la meva missió i que, després d'haver-la consumat, pujaré de nou al qui m'envia.
Quan hagi pujat t'enviaré un dels meus deixebles, que curarà la teva malaltia i
us donarà vida a tu i als teus”.
Segons
aquesta versió, després de la mort de Jesús, sant Judes Tadeu, fugint de la
persecució a què eren sotmesos els deixebles, s'arribà amb el llençol a Edessa.
El rei Abgar, en contemplar el rostre de Jesús, sanà i des d'aquell dia la
ciutat es convertí en cristiana.
El
Sant Llençol estigué a la ciutat fins l'any 944, quan fou traslladat fins a
Constantinoble[6]. El 1204 els croats
ocuparen la ciutat i se l'endugueren. Es creu que durant aquests anys la tela
va estar secretament guardada per l'Orde del Temple, ja que no fou fins l’any 1353
en què es documenta que Godofredo de Charny[7] la va
portar a la ciutat de Lirey (França).
 |
| El lli, abans de l'incendi de 1532. Foto CES |
El 14
de setembre de 1578 el duc Manel Filiberto decidí traslladar el Llençol Sant a
Torí, on fou dipositat a la capella Guarini de la catedral, feta adequar expressament
per acollir tan venerada relíquia.
Amb la
mort del Rei Humbert II (duc de Saboya) l'any 1983, la relíquia va passar per
voluntat testamentària a la Santa Seu amb la condició que mai sortís de Torí.
Durant
la matinada de l'11 al 12 d'abril del 1997, la Síndone va patir una nova prova
de foc. Un gran incendi es propagà per la capella Guarini, però la ràpida
intervenció dels bombers per rescatar l'urna que la contenia va evitar la
desgràcia.
 |
| Catedral de Torí. Foto CES |
Els estudis efectuats a la Santa Síndone
L'any
1898 es va celebrar una ostensió[8] del
Llenç Sant a la catedral de Torí. L'advocat Secondo Pia, cultivador del “nou
art”, la fotografià. Fou autoritzat per la casa Saboya, propietària de la
Síndone, per fotografiar-la per primer cop. Gran va ser la sorpresa en obtenir
el revelat de les instantànies, ja que hi va poder veure amb gran nitidesa la
imatge serena de la persona que el lli havia embolcallat. La fotografia ens va
revelar que el Sant Llençol és un negatiu natural, és a dir, mentre que a
simple vista es veu una imatge borrosa i poc nítida, el seu negatiu mostra, al
contrari, una imatge perfecta amb gran definició de contorn i nitidesa.
L'any
1931, aprofitant l'ostensió de la tela, es realitzaren fotografies més precises
del lli, però no fou fins l'any 1973 quan es van començar a fer els primers
estudis sindònics[9] sobre la imatge existent.
Un
equip de científics nord-americans de la NASA (STURP[10])
tingueren permís l'any 1978 per practicar durant 120 hores i directament sobre
la tela els estudis més complets i amb la tecnologia més moderna que mai fins a
l'actualitat s'hagin efectuat. Els resultats que aquestes investigacions ens
han aportat són realment extraordinaris. Donaria per molts fulls recollir
minuciosament cada un dels estudis realitzats, però farem un petit resum de les
conclusions extretes:
- No apareix cap resta de pintura orgànica o inorgànica sobre el llençol. És a dir, la imatge no és una pintura.
- La sang que apareix sobre la tela és del tipus AB, la més comuna a la raça hebrea.
- Les ferides són on han de ser: on ha d'haver-hi sang arterial, hi ha sang arterial; on ha d'haver-hi sang venosa, hi ha sang venosa; i on ha d'haver-hi sang post-mortem, hi ha sang post-mortem.
- Apareixen restes de pol·len de plantes que s'ubiquen als diferents llocs per on la tradició ens diu que ha viatjat el lli. Alguns pol·lens pertanyen a plantes actualment desaparegudes i que històricament està demostrat que existien a la Jerusalem del segle I.
- La imatge és tridimensional, i se'n desconeix la formació ja que diferents experiments efectuats a diverses peces de lli resultaren ser negatius. No s'ha pogut repetir una imatge de les mateixes característiques.
L'any
1988 un estudi fet per tres laboratoris amb una petita mostra de la tela amb
l'objectiu de datar el Sant Llençol mitjançant el mètode del carboni 14, commocionà
l'opinió pública. La tela resultava ser una falsificació, ja que la dataren entre
el 1260 i el 1390. Tot i això, no es resolia la qüestió de la formació de la
imatge. Què, qui i com es va formar aquesta empremta?
 |
| Rostre del Llençol Sant. Positiu i negatiu. Foto CES |
Un
dels responsables del estudis efectuats per aquest mètode rectificà dient que
per a la seva correcta datació la Síndone hauria d'estar neta d'impureses
orgàniques. Aquest fet és impossible ja que la imatge que conté no es pot
eliminar, i s'entén que ja és una alteració, així com les cremades sofertes i
les taques d'aigua produïdes en l'incendi de Chambery.
El
director del laboratori de Zuric, un dels científics que van intervenir en la
datació del Sant Llençol, manifestà que havia aplicat el mètode del carboni 14
a un llençol de lli de la seva sogra que sabia que tenia 50 anys i li havia
donat una antiguitat de tres-cents cinquanta anys. És famós també el cas d'uns
arbres vius situats a les proximitats d'una autopista que, en aplicar-los el mètode,
van donar una antiguitat de milers d'anys. A conseqüència de l'efecte de l'alta
contaminació del medi ambient en què vivien, tenien menys carboni 14 de l'habitual.
Fa
pocs anys un químic rus, Dimitri Kouznevtov, va simular un incendi com el
sofert a Chambery amb fragments de lli de Palestina de l'època de Crist, i en
aplicar-li el mètode del carboni 14 donà com a data d'origen el segle XI, és a
dir, la tela havia rejovenit nou segles.
Això
no prova l'autenticitat de la Síndone, però és una altra comprovació més a
favor que la datació del carboni 14 no és representativa ni pot invalidar les
més de tres-centes proves a favor de l'autenticitat del lli.
Encara
que es donés per bona la possibilitat que la tela fos del segle XIII dC, qui seria
capaç de donar explicacions a aquests interrogants que el Sant Llençol ens
planteja?:
- El Sant Llençol és un negatiu fotogràfic, i la fotografia s'inventà al segle XIX.
- La tela és una sarga de lli, i aquest tipus de teixit no es va fabricar a Europa fins ben entrat el segle XIV. El falsificador va anar a buscar-la expressament a Orient?
- La Síndone conté pol·lens iguals als que es troben als estrats sedimentaris de fa dos mil anys al llac de Genezaret i d'altres indrets per on s'ha pogut demostrar que el Sant Llençol ha passat. ¿El falsificador en sabia tant de pol·lens que va anar a buscar-los expressament per posar-los a la tela perquè fossin descoberts set segles més tard?
- Al Sant Llençol hi ha restes de sang que s'ha pogut demostrar que corresponen a sang venosa i arterial. Com va poder el falsificador posar sangs diferents si no es coneixia encara la circulació de la sang, i encara menys la diferència entre sang venosa i arterial?
- El Dr. Robert Bucklin, metge forense i patòleg escriu: “Les imatges de la Síndone són anatòmicament correctes. Les seves característiques patològiques i fisiològiques són clares i ens revelen uns coneixements mèdics ignorats fins fa uns cent cinquanta anys”.
- Sabem pels estudis realitzats que les marques del Sant Llençol no són de pintura, ja que no es troba cap resta de pigments, matèria orgànica o inorgànica que hagués servit per realitzar la pintura. Quina va ser la tècnica del falsificador, desconeguda fins avui, que s'emportà a la tomba i que no utilitzà en cap altre quadre?
- Però, encara donant per bo que fos una pintura, se sap que les marques visibles a la Síndone no són visibles a menys de dos o tres metres de distància. Si a menys distància no es veuen les marques, ¿com va poder pintar l'artista a aquesta distància, utilitzant un pinzell d'una sola cerra –donat el traç minuciós del “dibuix” que a vegades només s'aprecia amb un microscopi- i amb un pols tan perfecte, si estava situat a més de dos metres de distància i tenint en compte que a vegades només marcava una fibril·la de la tela?. La fibril·la té de deu a quinze micres de diàmetre. El pèl més fi que es coneix per al pinzell és el de marta, que és d'una mida immensa comparada amb les fibril·les.
- El falsificador hauria d'haver utilitzat sang premortal i postmortal i hauria d'haver pintat amb albúmina de sèrum els contorns de les marques dels assots. Però l'albúmina del sèrum no és visible si no és amb llum ultraviolada. S'ha de suposar que ja tindria un mitjà per produir aquesta llum i així poder pintar les taques en el llenç.
Per
què continuar?
Hi ha
més interrogants com aquests, i no n'hi ha cap que tingui explicació.
Al mes
de juny del 2002, la tela va ser “restaurada” per un equip expert en matèria tèxtil.
Es van suprimir la tela de suport i els retalls que les monges clarisses de
Chambery cosiren el 1534 després de l'incendi. S'eliminaren també les arrugues de
la tela aplicant-hi pesos de plom, i es tornà a cosir sobre un nou lli per
donar-li més consistència. Durant aquest procés es va escanejar tota la tela
per les dues cares i se'n van treure imatges més precises amb l'última
tecnologia per ser examinades.
Tot
sembla que aquestes noves imatges donaran molta més llum al tema que ens
planteja. Com s'ha format la imatge?, qui és la persona que va embolcallar el
lli?
Un
grup de científics del CES[11] estan
estudiant el que podrien ser marques de vèrtebres del cos que contingué el Sant
Llençol. Aquestes vèrtebres apareixen a la part superior de la tela, és a dir,
a la part oculta del teixit, ja que sempre ha estat cosit a un lli de suport.
De ser així, podria confirmar-se la teoria que el cos traspassà el llençol.
Com s'ha format la imatge? La teoria
actual
La ciència
no ha pogut demostrar encara què va passar el tercer dia després de la mort de
Jesucrist, però atenent als evangelis i a les característiques del Llençol Sant
de Torí, s'arriba a la següent conclusió:
En un
moment determinat, el cos que embolcallà el llençol va emetre una radiació
d'origen desconegut que durà mil·lèsimes de segon. Durant aquest instant el cos
ingràvid va desaparèixer o més ben dit canvià d'estat i traspassà la tela, que
es desinflà[12] i quedà aplanada tal com
diu l'evangeli de sant Joan[13].
Aquesta radiació marcà les fibril·les de la tela i gravà la imatge que
actualment es veu al Sant Llençol.
És
això la resurrecció?
La Passió de Crist segons el Llençol Sant
de Torí
El
Llençol Sant ens mostra la imatge i les marques sanguinolentes d'un home que ha
estat torturat, assotat, coronat d'espines, clavat en creu i traspassat per una
llança. No s'assembla el cas al de l'home de Natzaret?
Rememorem,
segons les marques que trobem a la Síndone, la passió que sofrí l'home del
llençol:
L’ORACIÓ
A L’HORT DE GETSEMANÍ
“Llavors se li va aparèixer un
àngel del cel que el confortava. Ple d'angoixa, pregava més intensament, i la
seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin a terra.” (Lc
22,43-44)
El
professor Tambureli, amb un simple microcomputador, ha comprovat que al rostre
de la Síndone hi ha restes de suor de sang de què ens parla sant Lluc al seu evangeli.
Aquesta suor és un fenomen conegut, tot i que poc freqüent, que es dóna en
persones sotmeses a una forta emoció i esgotament físic, com el que va patir
Jesús a l'hort de les oliveres.
JESÚS ÉS
COLPEJAT A CASA D'ANNÀS
“Així que Jesús hagué parlat,
un dels guardes que eren allà li va pegar una bufetada dient: -És aquesta la
manera de contestar a un sacerdot?” (Jn 18,22)
La
traducció de l'evangeli de sant Joan diu que a l'interrogatori davant d'Annàs,
un dels guardes li va donar una bufetada. La traducció no és exacta, ja que sant
Joan utilitzà l'expressió “rapisma”,
que vol dir “cop sec”, i el que hi va haver fou un cop amb un bastó, ja que el
cartílag nasal està trencat i la galta dreta apareix deformada, segons el que ens
revela el llençol. El doctor Judica Cordiglia estudià aquest punt i afirma:
“A
l'home de la Síndone el van colpejar amb un bastó més aviat curt, rodó, amb un diàmetre
de 4 a 5 centímetres, amb què la força de contusió ha estat més violenta a la
seva extremitat, és a dir sobre el nas, i de menys violència sota la regió
zigomàtica dreta. El cop l'ha descarregat un individu que es trobava a la dreta
de l'agredit i agafava el bastó amb l'esquerra”.
 |
| Rostre tumefacte de l'home de la Síndone. Foto CES |
ELS
ASSOTS
“Llavors Pilat féu
assotar Jesús.” (Jn 19,1)
Per
tota la imatge, tant a la seva part anterior com a la posterior, la Síndone
presenta les marques d'un terrible assotament realitzat a l'estil romà; això és,
sense límits[14] en el nombre de cops i aplicats
amb un flagrum (flagelum taxilatum), que era el flagell romà[15]. El
flagell consistia en un mànec curt al qual anaven unides grosses corretges de
cuir, generalment dues o tres. Cada corretja acabava en dues boletes rugoses de
metall lligades per una petita barreta, de manera que deixaven senyals per
parells. El cuir tallava la pell, i les boletes es clavaven profundament
causant les ferides. Es produïen grans hemorràgies i una considerable pèrdua de
resistència vital.
A la
imatge de l'home del Sant Llençol apareixen aquestes marques sanguinolentes a
parells i en nombre aproximat als 120 cops ternaris, infligits per botxins
especialitzats en aquesta tasca, ja que els cops estan distribuïts regularment
i a més respectaren la zona del pericardi per no causar-li la mort immediata.
 |
| El Flagrum i les marques a l'esquena de l'home del Llençol Sant. Foto CES |
Una
altra prova que ens indica el terrible càstig que rebé l'home del llençol és
que a la zona de l'esquena de la Síndone, s'hi han trobat mostres de teixit
epitelial corresponent a un home i fins i tot fragments de carn.
 |
| La posició segons la Síndone de l'assotament de Jesús. Foto CES |
LA CORONACIÓ
D’ESPINES
“Els soldats li van posar al
cap una corona d’espines que havien trenat i el cobriren amb un mantell de
porpra.” (Jn 19,2)
L'home
del Sant Llençol presenta al front i al cap les ferides punyents de nombroses
espines, que demostren que la corona estava tancada per dalt com un casc o una
corona reial, és a dir, que tenia la forma de les corones orientals. No era,
per tant, com les corones que estem acostumats a veure en les representacions
de la coronació i crucifixió habituals.
 |
| Jesús coronat d'espines segons el Llençol Sant. Foto CES |
Per
als experts, la coronació d'espines va ser un fet insòlit ja que, com diu el
pare Giulio Ricci al seu llibre La
Sábana, documento original de la pasión de Cristo, cap historiador ha
documentat mai que un crucificat hagi estat coronat d'espines.
Al
Llençol Sant s'hi han quantificat més de 50 orificis. Almenys Judica Cordiglia
així els va identificar afegint que existien “singulars calcats de gotes de
sang a la regió frontal, parietal, temporal i occipital. Considerant la seva
distribució a mode d'aurèola, hem de deduir que han estat fetes per objectes de
punta, clavats en forma de corona o còfia d'espines sobre el cutis del cap. Una
gota més marcada al front en forma de 3 a l'invers s'ha format en obrir-se camí
entre les arrugues del front en dos moments, és a dir, primer quan es
contragueren els músculs de la pell, en l'espasme del dolor, i després en el
seu relaxament final al moment de la mort”.
Julio
Marvizón, un dels experts espanyols en el tema de la Síndone, al seu treball La Sábana Santa ¿Milagrosa falsificación?,
ens diu el següent pel que fa a la coronació d'espines:
“No pretenc ser cruent,
però en aquesta zona del cap, plena de terminacions nervioses i amb gran quantitat
de vasos sanguinis, el dolor produït per la corona, portada en la creu i per
tant clavant-se a cada moviment, seria insuportable. Probablement la planta que
es va utilitzar per a la confecció de la corona fou la coneguda com espina de Crist, planta molt comuna a Palestina
i que ha arribat fins a l'actualitat amb aquest nom”.
CAMÍ
DEL CALVARI
“Prengueren, doncs, Jesús, i,
portant-se ell mateix la creu, va sortir cap a l'indret anomenat Lloc de la
Calavera, que en hebreu es diu Gòlgota.” (Jn 19,16-17)
Les
espatlles de l'home de la Síndone presenten senyals inequívocs d'haver estat
castigades per un gran pes, que descansà i es mogué sobre les mateixes, no
tocant directament la carn, sinó a través de la tela de la seva túnica. El reu no
transportava la creu sencera, com apareix representat en la iconografia que ens
és coneguda, sinó únicament la fusta transversal anomenada patibulum[16] (el pal vertical,
anomenat stipes, es trobava clavat al
lloc del suplici). Judica Cordiglia ens diu que sobre les espatlles s'observen
vastes zones excoriades i contuses de forma rectangular, i que el travesser ha
aplanat, deformat i tornat a obrir les lesions produïdes pels assots,
esqueixant les ferides i produint-ne de noves. El patibulum es lligava als braços estirats en creu, de manera que
quan el reu queia no podia protegir-se amb les mans, i acabava tocant el terra amb
el rostre. Hem de dir que a la zona del nas, genolls i plantes dels peus de la
imatge sindònica s'hi ha detectat terra calcària com la de Palestina.
 |
| Creu i reu portant el "patibulum". Foto CES |
Els patibula dels condemnats, que en el cas
de la mort de Jesús eren tres, anaven units entre si per un dels seus extrems i
per l'altre es lligaven al peu del reu. Els tibaments dels altres condemnats quan
intentaven evitar els cops de flagell dels botxins havien de fer perdre
l'equilibri a Jesús, molt debilitat per la cruenta flagel·lació que patí.
A
cada caiguda, aquell tosc travesser que portava, en no poder subjectar-lo amb
les mans, el rodejava sobre les espatlles masegant la pell amb el seu pes i la
seva aspror. Per altra banda, Jesús, segons el doctor Barbet, havia d'estar
afectat per una pericarditis serosa traumàtica provocada pels maltractaments,
principalment per l'assotament, que produeix grans dolors precordials, angoixa,
opressió, calfreds, febre i respiració dificultosa. A causa d'aquest estat en
què es trobava Jesús, i després de tres caigudes, els romans obligaren Simó de
Cirene a dur el patibulum fins al
Gòlgota. L'oficial a càrrec no féu això per compassió, sinó perquè la llei
romana li hauria exigit responsabilitats greus si el condemnat no moria en
creu. De ben segur, va veure que Jesús estava tan destrossat (per la terrible
flagel·lació que havia patit instants abans) i pensà que no arribaria viu al
Gòlgota si havia de carregar aquell travesser tan feixuc.
LA
CRUCIFIXIÓ I MORT DE JESÚS
“Quan arribaren a l'indret
anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la
dreta i l'altre a l'esquerra.” (Lc 23,33)
Al
Llençol les mans es creuen sobre la pelvis, i l'esquerra amaga parcialment la dreta.
En ambdues mans s'hi aprecien els claus que travessen els canells i no les
palmes de les mans, com habitualment es veu a les imatges de les nostres
esglésies.
El
doctor Barbet realitzà nombrosos experiments penjant cadàvers clavats per les
mans, i als pocs minuts aquestes s'esquinçaven i els cossos queien a terra.
Provà després a clavar-los pels canells i els cadàvers quedaven ben subjectes.
Entre els ossos dels canells hi ha l'espai
de Destot on, posant al damunt el clau i donant-li un cop sec, aquests
ossos es separen i el clau pot penetrar-hi amb facilitat. Els botxins romans
coneixien aquesta circumstància per experiència, però no podia conèixer-ho un
falsificador medieval, ja que l'espai de
Destot es descobrí al segle XIX. Per ell hi passa el nervi mitjà, el
fregament del qual produeix uns dolors intensos, i determina també la flexió
del polze que queda amagat a la palma de la mà, tal com es detecta a la
Síndone.
 |
| Detall de les mans de la Síndone. Foto CES |
 |
| Zona de clavament del clau. Foto CES |
El
terrible turment de la crucifixió implicava sobretot una gran dificultat per
respirar. El reu, penjat dels canells, tenia totalment dilatada la caixa
toràcica. Per respirar s'havia d'enlairar, flexionant els braços i recolzant-se
sobre el clau dels peus, amb el terrible dolor que tot això produïa. Quan ja no
podia suportar el sofriment, es deixava caure, tornava a iniciar-se el fenomen
de la asfíxia i repetia l'operació anterior. Quan ja no tenia força per enlairar-se,
moria asfixiat. Per això, per accelerar la mort, els trencaven les cames, cosa
que els impossibilitava enlairar-se i, per tant, respirar. De la Síndone es
dedueix que el crucificat s'aixecava fent força amb el braç dret, donat que al
seu avantbraç hi ha gotes de sang que discorren paral·lelament a la seva línia
mitja, mentre que a l'avantbraç esquerre els reguerons de sang estan pròxims a
la perpendicular. A quin falsificador medieval se li podria ocórrer tal
subtilesa?
 |
| Posicions de l'home a la creu per respirar. Foto CES |
LA
LLANÇADA
“Quan arribaren a Jesús, es
van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, però un dels soldats li
traspassà el costat amb un cop de llança, i a l'instant en va sortir sang i
aigua.” (Jn 19,33-34)
L'home
del Llençol Sant ha patit una llançada al costat dret. La ferida té forma oval
i està situada a la dreta del pit, entre les costelles cinquena i sisena.
Correspon exactament a la forma del ferro d'una llança romana, anomenada en
llatí lancia.
La
llançada al costat tenia la missió d'assegurar la mort del reu i que aquest no pogués
fingir-la. A l'home del Llençol no se li fracturen les cames perquè està mort,
però se li dóna el “cop de gràcia”, la llançada, per assegurar-se de la seva
mort. La sang en aquesta part del lli, tot i ser molt fosca, com és natural, en
algunes zones apareix més clara, quasi blanca.
 |
| Imatge de la Llançada a la Síndone. Foto CES |
Si el
romà hagués impulsat la seva llança en sentit vertical, només hauria foradat el
pulmó i hauria sortit poca sang, però no un broll i aigua, com diu sant Joan.
La
llançada va ser quasi horitzontal i això pot ser perquè el crucificat del Llençol
no estava molt alt en la creu o, el més probable, que el centurió anés dalt
d'un cavall, com acostumem a representar-lo als passos de Setmana Santa. El cop
es dóna al costat dret i no a l'esquerre, on hi ha el cor. El centurió estaria
acostumat a donar el cop pel costat dret, ja que a les batalles l'enemic
acostumava a portar l'escut defensiu al braç esquerre, que quedava més
resguardat que el dret.
Conclusions
Quantes
possibilitats hi ha de trobar els senyals evidents de la tortura i mort d'un home
a la manera descrita als evangelis i que no fos Crist?
Aquesta
mateixa pregunta se la va fer Juan José Benítez després de veure el Llençol
Sant de Torí. A la seva magnífica obra El
Enviado, fa una comprovació estadística de les possibilitats que hi ha que
l'home que embolcalla el llenç no fos Jesucrist:
“Les
possibilitats que es portés a terme una coronació d'espines en temps
contemporanis a Crist és d'1 contra 5.000. No existeix cap altra referència
sobre aquesta tradició cristiana, a part de ser inusual.
La
persona crucificada presenta lesions a les espatlles, com d'haver carregat una
fusta durant un recorregut. Les probabilitats són d'1 contra 2.
Per
alleugerir el martiri dels condemnats a la creu, les tropes romanes -quan el
reu ja portava un temps crucificat- li trencaven les cames per provocar la seva
asfíxia, ja que el condemnat es recolzava sobre els seus peus per prendre aire.
Al nostre protagonista el travessà amb una llança el romà Longinos. Les
possibilitats es xifren en 1 contra 10.
El
normal en les crucifixions era lligar el condemnat a la creu. A l'home del
Llençol Sant el clavaren amb grans claus. Probabilitats: 1 contra 2.
El cos
de Jesús va rebre l'indult una vegada mort i va ser ràpidament davallat de la
creu, mantenint-se així la sang fresca, que imprimiria amb les seves marques el
llençol. Aquest indult no se solia produir, i el cos del condemnat romandria
mostrat per la seva vergonya. Les probabilitats que no fos així es xifren en 1
contra 100.
El cos
de l'home del Llençol Sant va ser sepultat sense rebre la cura de rentat i
unció. Aquest fet es xifra en una proporció d'1 contra 100.
L'home
del Llençol Sant no va estar cobert pel llençol més de trenta-sis hores. La
descomposició l'hauria perjudicat seriosament. Una estranya radiació marcà el
llençol imprimint la imatge del condemnat. Probabilitats: 1 contra 500.
Resultat
final: les probabilitats que aquesta sagrada relíquia no fos la que pertany a
Jesús de Natzaret s'han xifrat en 1 contra 200 bilions.”
Per
acabar deixarem que els portaveus dels científics que integraren l'equip STURP
siguin els que diguin les últimes paraules.
Stevenson
i Habernas, al seu llibre Dictamen sobre
la Sábana de Cristo, diuen:
“Si aquí
no hi hagués més que una qüestió històrica que concernís a qualsevol altre
personatge que no fos Jesús, el cúmul d'evidències de què disposem sobre la
Síndone hauria estat més que suficient per identificar l'home de la imatge
sindònica. Però com que aquí es tracta de Jesucrist, molts es tiren enrere
davant de totes aquestes proves històriques i científiques, probablement perquè
no els agrada la conclusió a què les proves els obliguen”.
“I VOSALTRES, QUI DIEU QUE SÓC JO?” (Mt. 16,15)
Daniel Pallejà i Blay 2005
Bibliografia
- Associació Bíblica de Catalunya. Nou Testament. Editorial Claret, 2000
- Centro Español de Sindonología. Revista Línteum. Col·lecció completa, 1989-2004
- Celestino A. Cano Tello. El misterio de la Sábana Santa. Editorial Línteum-CES, 1992
- Juan Alarcón Benito. La Sábana Santa. El gran misterio del cristianismo. Ed. Temas de hoy, 1994
- Julio Marvizón Preney. La Sábana Santa ¿Milagrosa falsificación?. Ed. Giralda, 1996
- Centro Español de Sindonología – Turín Shroud Center of Colorado. La Síndone de Turín. Estudios y aportaciones. Ed. CES, 1998
- Maria Grazia Siliato. La Sábana Santa. Una impronta de hace dos mil años. Ed. PPC, 1998
- J.J. Benítez. El Enviado. Ed. Plaza & Janés, 1998
- Gino Moretto. Síndone, la Guía. Ed. ELLEDICI, 1998
- Jorge Loring, S.J. La Sábana Santa, dos mil años después. Ed. Planeta-Testimonio, 2000
- Francisco Ansón. La Sábana Santa. Últimos hallazgos, 2002. Ed. Palabra, 2001
- Carmen Porter. La Sábana Santa ¿Fotografía de Jesucristo?. Ed. EDAF, 2003
Fotografies
Cedides
pel Centro Español de Sindonología.
[1] El terme síndone, encara que té diferents
significats, generalment indica el llenç funerari que embolcallà Jesús després de la seva mort.
[2] És l’únic evangelista que
presencia tota la passió i mort de Jesucrist.
[3] Tal com s’anomena sant
Joan quan es refereix a ell mateix.
[4] La llei jueva prohibia la
conservació de qualsevol objecte amb impureses, com restes de sang, pertanyent
als morts.
[5] Actualment és la ciutat
turca d’Urfa.
[6] Actualment és la ciutat
turca d’Istanbul.
[7] Descendent directe d’un
Mestre de l’Orde del Temple.
[8] Exposició del Llençol Sant
perquè els fidels el puguin venerar. Aquestes ostensions es portaren a terme
als anys següents: 1898, 1931, 1933, 1973, 1978, 1998 i 2000. Es preveu que la
pròxima no es produirà fins l’any 2025.
[9] Sindònic o sindonologia:
nom que defineix l’estudi de la Santa Síndone.
[10] STURP: Shroud of Turin
Research Project.
[11] CES: Centro Español de
Sindonología. És una associació cultural dedicada a la investigació i difusió
dels estudis realitzats al Llençol Sant (Síndone) de Torí, el Sudari d’Oviedo i
altres relíquies complementàries.
[13] Vegeu la cita anterior (Jn
20,3-8), “...veié aplanat el llençol d’amortallar...”.
[14] Quan l’executor ho creia
convenient, parava. En canvi, l’assotament a l’estil hebreu era de 40 cops
menys un, tal com sant Pau diu en una de les seves cartes.
[15] Aquest flagell era
conegut com “l’escorpí” pel dolor terrible que produïa al condemnat.
[16] Patibulum (sg.) o patibula
(pl.) és el nom del travesser que
transportaven camí del Calvari Jesús i els dos lladres condemnats, Dimas i
Gesta.
[17] De la pleura sorgí
l’aigua que va veure sant Joan i que descriu al seu evangeli.
Article publicat a l'opuscle de la Reial Germandat de Jesús Natzarè 2005
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada