“Pere i l'altre deixeble van
sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà
a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol
d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el
seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el
mocador (1) que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que
continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia
arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué.” (Jn 20,3-8)
 |
| Sudari d'Oviedo | Foto CES |
Actualment aquest lli és venerat i mostrat al públic fidel
el Divendres Sant, per la festa de l'Exaltació de la Santa Creu (14 de
setembre) i per la seva Octava (21 de setembre).
Què és un sudari?
En època de Jesús un sudari era un mocador (molt més gran
que els nostres mocadors actuals) que s'utilitzava com una petita tovallola i
servia per treure's la suor del cap o netejar-se la cara en cas de necessitat.
L'Enciclopèdia Universal Jueva fa menció de la prescripció segons la qual un
cadàver amb el rostre desfigurat o mutilat s'havia de cobrir necessàriament amb
un vel per tal que la gent no ho veiés(2). No és estrany, doncs, que en el cas de
Jesús s'utilitzés un sudari que es tenia sempre a mà i es col·loqués sobre el
seu rostre una vegada mort. Gretzer i altres autors llatins del segle I parlen
del costum de tapar el cap dels crucificats una vegada ja eren morts.
 |
| Catedral d'Oviedo. Lloc de custodia del Sant Sudari |
EL SUDARI ALS EVANGELIS
Joan fa menció en el seu evangeli d'un mocador (sudari) en
dues ocasions; la primera vegada a la resurrecció de Llàtzer, quan ens diu:
“I el mort sortí, lligat de
peus i mans amb benes d'amortallar, i la cara lligada amb un mocador” (Jn
11,44)
i la segona vegada en el passatge de la trobada del
sepulcre buit, tal com hem vist a l'encapçalament d'aquest article (Jn 20,3-8),
on Joan ens comenta que el mocador va ser trobat dins del sepulcre separat del
llençol d'amortallar.
Serà aquest mocador el Sudari d'Oviedo i el llençol
d'amortallar el Llençol Sant de Torí?
De Jerusalem a Oviedo
La tradició afirma que els apòstols van construir una arca
on guardaven records del Mestre i de la seva Santa Mare, els quals es van
venerar a Jerusalem fins que aquesta arca sortí de la ciutat per evitar que
caigués en mans perses. D'aquesta tradició no se'n conserva cap document i
només podem dir que alguns testimonis semblen indicar que fou Pere qui conservà
les teles mortuòries. Nina, que va portar el cristianisme a Geòrgia sobre l'any
300, es refereix al fet que quan va preguntar al seu mestre Niaforis sobre
aquest tema, li indicà que segons una tradició de l'església primitiva hauria
sigut Pere qui havia guardat les relíquies. També el comentarista Isodad de
Merv apuntà el mateix i diu que el mocador es guardava en una cova a prop de
Jerusalem on podia ser visitat i venerat per grups de peregrins.
L'any 614 el rei persa Cosroes II envaí Palestina i
conquistà Jerusalem i, com ens diuen totes les versions de la història de Pelai(3), els cristians van fugir amb una arca amb relíquies. La fugida fou per mar en
direcció a occident i, fent una escala al port d'Alexandria, la comitiva de
l'arca arribà a territori espanyol, essent el port de Cartago Nova(4) el port on desembarcaren el mateix any de
614.
Després de fer estada a Cartagena, va anar directament a
Sevilla on va estar sota la protecció dels bisbes Leandre i Isidor. Quan el bisbe
Isidor morí l'any 636, Toledo es convertí en la ciutat eclesiàstica més
important del Regne, amb tres arquebisbes tan importants com ho foren els dos
Eugenis i Ildefons. L'arca fou traslladada a la capital eclesiàstica de la
Hispània visigoda i s’hi va estar exactament setanta-cinc anys, fins que es
produí la invasió musulmana.
 |
| L'arca amb les reliquies fugint dels perses l'any 614 | Foto CES |
Un cop fou derrotat l'exèrcit de Rodrigo, l'any 711, les
tropes de Tariq (cap musulmà) es dirigiren a Toledo i provocaren la fugida en
massa dels cristians cap al nord. Existeix una història escrita per un àrab que
certifica aquesta fugida: la Història i descripció d'Espanya d'Abunbenque
Mohamat Rasis, obra que es creu que va finalitzar l'any 977. Diu:
“... molts dels cristians
deixaven les ciutats, fugien a les muntanyes d'Astúries i s'emportaven amb ells
les relíquies que podien o les amagaven en llocs subterranis”.
La tradició afirma que l'arca santa va estar enterrada
aproximadament mig segle al Monsacro abans d'arribar a Oviedo.
L'any 1075 es va obrir l'arca a la Catedral de Oviedo per
ordre del rei Alfons VI davant de la seva germana Urraca i el Cid Campeador. En
aquell moment es va redactar una acta on s'especificava el contingut d'aquesta
arca, i d'entre totes les coses aparegué el Sudari. Aquest document encara es
conserva a la mateixa Catedral.
Investigació i estudi del Sudari
Investigació i estudi del Sudari
L'interès per sotmetre el Sudari a una investigació o
estudi científic multidisciplinar sorgí en comprovar alguns paral·lelismes
entre aquesta tela i el Llençol Sant de Torí, considerat el llenç que va
embolcallar el cos de Jesús en el seu enterrament. Aquest estudi fou realitzat
per l'equip de l'EDICES (Equipo de Investigación del Centro Español de
Sindonología).
D'aquest estudi se'n podrien omplir moltes pàgines amb els
detalls dels passos fet per l'equip d'investigació, però com que no podem
disposar de tant espai només farem un resum de les conclusions.
L'estudi de la tela confirma que aquesta és de lli i que
està confeccionada de la mateixa manera que la de Torí. També el tipus de sang
és el mateix, AB, molt comú a Palestina, i les taques de sang del Sudari,
estudiades amb la tècnica de la superposició d'imatges polaritzades,
coincideixen geomètricament amb les del Llenç de Torí en 130 casos. Per una
altra banda, l'estudi dels grans de pol·len que s'han trobat al Sudari indica
la presència de plantes conegudes com la Pistacia palestina i d'altres del
gènere Tamarix, pròpies de Palestina i la regió mediterrània per on fou
transportada.
Pel que fa a la utilització del Sudari, es desprèn que en
un primer moment va ser col·locat de manera que embolcallava parcialment el cap
del cadàver, que, segons l'estudi de les taques, estava suspès, amb els dos
braços en creu i una subjecció als peus. Posteriorment el cos fou despenjat i
dipositat horitzontalment quasi boca avall, amb el front recolzat sobre una
superfície dura. Així s'hi va estar aproximadament una hora fins que després va
ser mobilitzat; mentrestant el llenç fou desdoblegat i llavors sí que embolcallà
tot el cap, de tal manera que aquest quedà perfectament cobert com si fos una
espècie de caputxa subjecta al cabell per agulles. Finalment, el cos va ser
dipositat en decúbit supí i immediatament es va retirar el llenç del cap i se'l
va ruixar amb àloe i resines aromàtiques, elements que s'han identificat
químicament.
Altres conclusions que es desprenen d'aquest minuciós
estudi són les següents: el Sudari va ser col·locat sobre el cap d'un cos mort
d'un home adult, que tenia barba, bigoti i cabell llarg recollit al clatell.
D'acord amb la composició de les taques, pot assegurar-se que l'home del Sudari
patí un gran edema pulmonar com a conseqüència del procés terminal; que en la
zona occipital hi tenia una sèrie de taques de sang originades per agulles i
produïdes en vida (corona d'espines); i que l'home va ser maltractat abans de
morir, amb instruments que li provocaren ferides al coll, les espatlles i la
part superior de l'esquena. Tot apunta, per tant, que aquesta tela pot ser la
que va tapar el cap de Jesús des del mateix moment de la seva mort fins que el
van enterrar i embolcallar amb un llençol d'amortallar.
 |
| Col·locació del Sudari a sobre del cadàver | Foto CES |
 |
| Encaix de la taca del fons del sudari amb un rostre | Foto CES |
Per finalitzar aquest article, ens referirem a les
impressionants paraules que el papa Joan Pau II va pronunciar el 24 de maig de
1988 a la Catedral de Torí davant el Llençol Sant, que són perfectament
aplicables al Sudari d'Oviedo, i que ens transmeten el veritable sentit que ha
de tenir la seva veneració:
“A la Síndone (Llençol Sant)
s'hi reflecteix la imatge del sofriment humà, que recorda a l'home modern, amb
freqüència distret pel benestar i per les conquestes tecnològiques, el drama
que viuen tants germans, i l'invita a preguntar-se sobre el misteri del dolor
per poder aprofundir en les seves causes. Les empremtes del cos martiritzat del
Crucificat, que donen testimoni de la tremenda capacitat de l'home per provocar
dolor i mort als seus semblants, es presenten com a icona del sofriment de
l'innocent de tots els temps, de les innumerables tragèdies que han marcat la
història passada i dels drames que continuen produint-se al món. Davant de la
Síndone, ¿podem oblidar els milions d'homes que moren de fam, els horrors
perpetrats en tantes guerres que fan sagnar les nacions, l'explotació brutal de
dones i infants, els milions d'éssers humans que viuen entre misèries i
humiliacions en la perifèria de les grans ciutats, especialment en els països
en vies de desenvolupament? ¿Com no recordarem, amb consternació i pietat, els
qui no poden gaudir dels drets civils fonamentals, les víctimes de la tortura i
del terrorisme, els esclavitzats per organitzacions criminals? Evocant aquestes
situacions tan dramàtiques, la Síndone no només ens empeny a sortir del nostre
egoisme, sinó que ens porta a descobrir el misteri del dolor que, santificat
pel sacrifici de Crist, engendra salvació per a tota la humanitat.”
Dani Pallejà i Blay 2006
______________________
(1) El terme ‘mocador’ és la traducció que s’ha
fet al català de la paraula grega ‘soudarion’.
(2) Avui en dia també és costum tapar el
rostre i el cos dels qui moren de forma violenta.
(3) Apareix al Llibre dels testaments, Corpus
Pelagianum. Lucas de Tuy. Valenciennes
99, Valenciennes 30, Cambrai B 804, Brusselas II 2544 i l’antic Cheltenham
299.
(4) Cartagena
Bibliografia
- Associació Bíblica de Catalunya, Nou Testament. Editorial Claret, 2000
- Centro Español de Sindonología, Revista Línteum. Col·lecció completa, 1989-2005
- Centro Español de Sindonología, El Sudario de Oviedo. Edicions EUNSA, 2000
- Centro Español de Sindonología, El Sudario de Oviedo, hallazgos recientes. Ed. CES, 1998
Fotografies
Cedides pel Centro Español de Sindonología
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada