Passa al contingut principal

RELÍQUIES DE LA PASSIÓ (II). EL SUDARI D'OVIEDO

“Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador (1) que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué.” (Jn 20,3-8)

Sudari d'Oviedo | Foto CES
Seguint la sèrie iniciada l'any passat en què vaig tractar el Llençol Sant de Torí, aquesta vegada faré el mateix sobre una relíquia que, com veureu més avall, es complementaria amb el Llençol de Torí. Es tracta del Sudari, que des del segle IX es conserva a la Cambra Santa de la Catedral d'Oviedo. Aquesta peça és una tela de lli, blanca d'origen, de forma rectangular (amb algunes irregularitats) i que fa 85,5 x 52,6 cm de grandària. Presenta nombroses taques de diverses tonalitats, tot i que predomina el marró clar. La seva aparença és la d'una tela bruta, tacada i arrugada. La tradició considera que aquesta tela va estar en contacte amb el rostre de Crist després de la seva crucifixió.

Actualment aquest lli és venerat i mostrat al públic fidel el Divendres Sant, per la festa de l'Exaltació de la Santa Creu (14 de setembre) i per la seva Octava (21 de setembre).

Què és un sudari?
En època de Jesús un sudari era un mocador (molt més gran que els nostres mocadors actuals) que s'utilitzava com una petita tovallola i servia per treure's la suor del cap o netejar-se la cara en cas de necessitat. L'Enciclopèdia Universal Jueva fa menció de la prescripció segons la qual un cadàver amb el rostre desfigurat o mutilat s'havia de cobrir necessàriament amb un vel per tal que la gent no ho veiés(2). No és estrany, doncs, que en el cas de Jesús s'utilitzés un sudari que es tenia sempre a mà i es col·loqués sobre el seu rostre una vegada mort. Gretzer i altres autors llatins del segle I parlen del costum de tapar el cap dels crucificats una vegada ja eren morts.


Catedral d'Oviedo. Lloc de custodia del Sant Sudari

EL SUDARI ALS EVANGELIS
Joan fa menció en el seu evangeli d'un mocador (sudari) en dues ocasions; la primera vegada a la resurrecció de Llàtzer, quan ens diu:

“I el mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d'amortallar, i la cara lligada amb un mocador” (Jn 11,44)

i la segona vegada en el passatge de la trobada del sepulcre buit, tal com hem vist a l'encapçalament d'aquest article (Jn 20,3-8), on Joan ens comenta que el mocador va ser trobat dins del sepulcre separat del llençol d'amortallar.

Serà aquest mocador el Sudari d'Oviedo i el llençol d'amortallar el Llençol Sant de Torí?

De Jerusalem a Oviedo
La tradició afirma que els apòstols van construir una arca on guardaven records del Mestre i de la seva Santa Mare, els quals es van venerar a Jerusalem fins que aquesta arca sortí de la ciutat per evitar que caigués en mans perses. D'aquesta tradició no se'n conserva cap document i només podem dir que alguns testimonis semblen indicar que fou Pere qui conservà les teles mortuòries. Nina, que va portar el cristianisme a Geòrgia sobre l'any 300, es refereix al fet que quan va preguntar al seu mestre Niaforis sobre aquest tema, li indicà que segons una tradició de l'església primitiva hauria sigut Pere qui havia guardat les relíquies. També el comentarista Isodad de Merv apuntà el mateix i diu que el mocador es guardava en una cova a prop de Jerusalem on podia ser visitat i venerat per grups de peregrins.

L'any 614 el rei persa Cosroes II envaí Palestina i conquistà Jerusalem i, com ens diuen totes les versions de la història de Pelai(3), els cristians van fugir amb una arca amb relíquies. La fugida fou per mar en direcció a occident i, fent una escala al port d'Alexandria, la comitiva de l'arca arribà a territori espanyol, essent el port de Cartago Nova(4)  el port on desembarcaren el mateix any de 614.


L'arca amb les reliquies fugint dels perses l'any 614 | Foto CES
Després de fer estada a Cartagena, va anar directament a Sevilla on va estar sota la protecció dels bisbes Leandre i Isidor. Quan el bisbe Isidor morí l'any 636, Toledo es convertí en la ciutat eclesiàstica més important del Regne, amb tres arquebisbes tan importants com ho foren els dos Eugenis i Ildefons. L'arca fou traslladada a la capital eclesiàstica de la Hispània visigoda i s’hi va estar exactament setanta-cinc anys, fins que es produí la invasió musulmana.

Un cop fou derrotat l'exèrcit de Rodrigo, l'any 711, les tropes de Tariq (cap musulmà) es dirigiren a Toledo i provocaren la fugida en massa dels cristians cap al nord. Existeix una història escrita per un àrab que certifica aquesta fugida: la Història i descripció d'Espanya d'Abunbenque Mohamat Rasis, obra que es creu que va finalitzar l'any 977. Diu:

“... molts dels cristians deixaven les ciutats, fugien a les muntanyes d'Astúries i s'emportaven amb ells les relíquies que podien o les amagaven en llocs subterranis”.

La tradició afirma que l'arca santa va estar enterrada aproximadament mig segle al Monsacro abans d'arribar a Oviedo.  

L'any 1075 es va obrir l'arca a la Catedral de Oviedo per ordre del rei Alfons VI davant de la seva germana Urraca i el Cid Campeador. En aquell moment es va redactar una acta on s'especificava el contingut d'aquesta arca, i d'entre totes les coses aparegué el Sudari. Aquest document encara es conserva a la mateixa Catedral.

Investigació i estudi del Sudari
L'interès per sotmetre el Sudari a una investigació o estudi científic multidisciplinar sorgí en comprovar alguns paral·lelismes entre aquesta tela i el Llençol Sant de Torí, considerat el llenç que va embolcallar el cos de Jesús en el seu enterrament. Aquest estudi fou realitzat per l'equip de l'EDICES (Equipo de Investigación del Centro Español de Sindonología).
D'aquest estudi se'n podrien omplir moltes pàgines amb els detalls dels passos fet per l'equip d'investigació, però com que no podem disposar de tant espai només farem un resum de les  conclusions.  

L'estudi de la tela confirma que aquesta és de lli i que està confeccionada de la mateixa manera que la de Torí. També el tipus de sang és el mateix, AB, molt comú a Palestina, i les taques de sang del Sudari, estudiades amb la tècnica de la superposició d'imatges polaritzades, coincideixen geomètricament amb les del Llenç de Torí en 130 casos. Per una altra banda, l'estudi dels grans de pol·len que s'han trobat al Sudari indica la presència de plantes conegudes com la Pistacia palestina i d'altres del gènere Tamarix, pròpies de Palestina i la regió mediterrània per on fou transportada.


Col·locació del Sudari a sobre del cadàver | Foto CES
Pel que fa a la utilització del Sudari, es desprèn que en un primer moment va ser col·locat de manera que embolcallava parcialment el cap del cadàver, que, segons l'estudi de les taques, estava suspès, amb els dos braços en creu i una subjecció als peus. Posteriorment el cos fou despenjat i dipositat horitzontalment quasi boca avall, amb el front recolzat sobre una superfície dura. Així s'hi va estar aproximadament una hora fins que després va ser mobilitzat; mentrestant el llenç fou desdoblegat i llavors sí que embolcallà tot el cap, de tal manera que aquest quedà perfectament cobert com si fos una espècie de caputxa subjecta al cabell per agulles. Finalment, el cos va ser dipositat en decúbit supí i immediatament es va retirar el llenç del cap i se'l va ruixar amb àloe i resines aromàtiques, elements que s'han identificat químicament.


Encaix de la taca del fons del sudari amb un rostre | Foto CES
Altres conclusions que es desprenen d'aquest minuciós estudi són les següents: el Sudari va ser col·locat sobre el cap d'un cos mort d'un home adult, que tenia barba, bigoti i cabell llarg recollit al clatell. D'acord amb la composició de les taques, pot assegurar-se que l'home del Sudari patí un gran edema pulmonar com a conseqüència del procés terminal; que en la zona occipital hi tenia una sèrie de taques de sang originades per agulles i produïdes en vida (corona d'espines); i que l'home va ser maltractat abans de morir, amb instruments que li provocaren ferides al coll, les espatlles i la part superior de l'esquena. Tot apunta, per tant, que aquesta tela pot ser la que va tapar el cap de Jesús des del mateix moment de la seva mort fins que el van enterrar i embolcallar amb un llençol d'amortallar.

Per finalitzar aquest article, ens referirem a les impressionants paraules que el papa Joan Pau II va pronunciar el 24 de maig de 1988 a la Catedral de Torí davant el Llençol Sant, que són perfectament aplicables al Sudari d'Oviedo, i que ens transmeten el veritable sentit que ha de tenir la seva veneració:

“A la Síndone (Llençol Sant) s'hi reflecteix la imatge del sofriment humà, que recorda a l'home modern, amb freqüència distret pel benestar i per les conquestes tecnològiques, el drama que viuen tants germans, i l'invita a preguntar-se sobre el misteri del dolor per poder aprofundir en les seves causes. Les empremtes del cos martiritzat del Crucificat, que donen testimoni de la tremenda capacitat de l'home per provocar dolor i mort als seus semblants, es presenten com a icona del sofriment de l'innocent de tots els temps, de les innumerables tragèdies que han marcat la història passada i dels drames que continuen produint-se al món. Davant de la Síndone, ¿podem oblidar els milions d'homes que moren de fam, els horrors perpetrats en tantes guerres que fan sagnar les nacions, l'explotació brutal de dones i infants, els milions d'éssers humans que viuen entre misèries i humiliacions en la perifèria de les grans ciutats, especialment en els països en vies de desenvolupament? ¿Com no recordarem, amb consternació i pietat, els qui no poden gaudir dels drets civils fonamentals, les víctimes de la tortura i del terrorisme, els esclavitzats per organitzacions criminals? Evocant aquestes situacions tan dramàtiques, la Síndone no només ens empeny a sortir del nostre egoisme, sinó que ens porta a descobrir el misteri del dolor que, santificat pel sacrifici de Crist, engendra salvació per a tota la humanitat.”        
                      
Dani Pallejà i Blay 2006

______________________

(1) El terme ‘mocador’ és la traducció que s’ha fet al català de la paraula grega ‘soudarion’.
(2) Avui en dia també és costum tapar el rostre i el cos dels qui moren de forma violenta.
(3) Apareix al Llibre dels testaments, Corpus Pelagianum. Lucas de Tuy. Valenciennes 99, Valenciennes 30, Cambrai B 804, Brusselas II 2544 i l’antic Cheltenham 299.
(4) Cartagena

Bibliografia
  • Associació Bíblica de Catalunya, Nou Testament. Editorial Claret, 2000
  • Centro Español de Sindonología, Revista Línteum. Col·lecció completa, 1989-2005
  • Centro Español de Sindonología, El Sudario de Oviedo. Edicions EUNSA, 2000
  • Centro Español de Sindonología, El Sudario de Oviedo, hallazgos recientes. Ed. CES, 1998

Fotografies
Cedides pel Centro Español de Sindonología

Article publicat a l'opuscle de la Reial Germandat de Jesús Natzarè 2006




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TRESORS DE LA SETMANA SANTA DE TARRAGONA (XII): CONGREGACIÓ DE SENYORES SOTA LA INVOCACIÓ DE LA PURÍSSIMA SANG DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST I DE LA MARE DE DÉU DE LA SOLEDAT

Suplement col·leccionable de Setmana Santa amb el número 12, publicat al Diari de Tarragona el 17 d'abril de 2014 Portada del suplement | Arxiu Dani Pallejà EL PATRIMONI La Soledat: resignació i serenitat dins del dolor En la junta celebrada el 20 de novembre de 1962, presidida per la priora Maria Antònia de Canals, es decidí la substitució de la imatge de Camps i Arnau –la segona de l’entitat– per una altra de nova, que li fou encarregada a l’artista de Barcelona, Josep Viladomat. L’artista només cisella el cap i unes mans per tal d’adaptar el nou mantell. L’arquitecte Josep M. Monravà va projectar la peanya, que realitzà la fusteria Reverté. Els treballs de serralleria van anar a càrrec de Ramon Magarolas i la decoració del misteri fou realitzada per Ferran de Castellarnau. Imatge de la Mare de Déu de La Soledat 1963 | Foto Fer-Vi | Arxiu La Soledat La nova imatge va ser beneïda a l’església de Natzaret l’11 d’abril de 1963, Dimecres Sant, essent els padrins la Sra. Alícia de

EL PAS DE JESÚS NATZARÈ. CENT ANYS (1907-2007)

Antecedents històrics anteriors a l'any 1907 El pas de Jesús Natzarè, també conegut popularment com La Verònica , té una arrelada presència a la Setmana Santa de Tarragona. Ja se'n parla el 1698, any en què el Gremi de Corders demanà poder treure la imatge en la processó que en aquells temps es feia el Dijous Sant. Lamentablement la imatge fou destruïda l'any 1811 durant la Guerra del Francès, com a conseqüència de l'entrada de les tropes napoleòniques a la nostra ciutat. Fins aleshores la imatge era venerada a l'antic convent de Santa Clara. Misteri de Jesús Natzarè. Anys 20 | Foto Arxiu Dani Pallejà L'any 1815 es torna a tenir constància d'una imatge del Natzarè realitzada amb cabell natural i que vestia túnica brodada. Es guardava als Pares Franciscans, actualment l'església de Sant Francesc d'Assís, d'on la mare de Ramon Salas, Tecla Ricomà i Rufí, va agafar la imatge del Natzarè per amagar-la a casa seva, evitant així les dramàtiq

1922, FA CENT ANYS

L’any 1922, la ciutat de Tarragona tenia 24.100 habitants i 11.700 electors. Al dic de llevant del port s’hi instal·là un peculiar rellotge (restaurat el 2021), que substituïa els tocs de trompeta per indicar l’hora d’inici de treball i de fi de la jornada laboral. S’aprovà el “tercer plan de ensanche”, que va regir el creixement de la ciutat al voltant d’una plaça (Imperial Tàrraco) i l’ampliació cap al nord-est (actual avinguda de Catalunya). Es millorà l’enllumenat públic de la Rambla. El 7 d’abril s’estrenà al Saló Modern la pel·lícula “Heroísmos”, rodada íntegrament a Tarragona per la Creu Roja, amb l’objectiu de recaptar diners per construir l’Hospital de Sang de la ciutat. La botiga de Conrado Miquel venia els primers discos parladors de ceràmica, que es podien escoltar en un gramòfon i que valien 10 pessetes. Se celebrà la II edició de la Cursa Armangué, que portà a la ciutat més de 15.000 espectadors. El Nàstic es convertí en la primera entitat provincial que superava el miler